Imma Puigcorbé, una de les cares de Revolta Pagesa: "Al llibre explico dies que he plorat i dies que he sigut feliç"

"M'he despullat molt en aquest llibre, parlo de dies que he plorat i dies que m'he sentit molt feliç". Imma Puigcorbé és una veterinària rural de les Llosses (Ripollès) i una de les cares visibles de Revolta Pagesa des que el febrer van començar les mobilitzacions del sector. Acaba de treure 'Vaques. Històries d'una veterinària rural' , un llibre amb el segell de Cossetània Edicions on recull, en primera persona, algunes de les seves vivències a les granges i, de retruc, un món i unes tradicions que "perillen". El projecte va començar fa dos anys, quan va començar a escriure les històries que no podia explicar amb detall a les xarxes socials, on és molt activa. Reivindica la manera de fer i d'estimar els animals de la pagesia: "Se'ns ha titllat de freds i no és així".

Amb 35 anys, Puigcorbé s'estrena com a escriptora amb una clara voluntat: acostar el món urbà amb el món rural. "És tornar a ajuntar-los, que el món urbà s'adoni que al món rural tenim emocions, que cuidem els animals, que els estimem", explica en una entrevista a l'ACN. És el seu particular homenatge a "tots els vaquers i vaqueres, guardians de bèsties, muntanyes i camps".

Al llibre parla dels seus orígens, del seu dia a dia i també d'un món que "perilla": "Des que era petita, les coses han canviat i s'han espatllat tant (...); el món rural penja d'un fil i els records et reconforten". Forma part de les noves generacions de pageses i ramaderes que, malgrat les dificultats, han aixecat la veu per evitar "la mort" del sector. Per Puigcorbé, que aquest dimarts va parlar com a portaveu del sector en el ple monogràfic al Parlament, "hi ha molta feina a fer, són molts anys de polítiques que no han ajudat gens al sector, sinó que l'han fet desaparèixer". I afegeix que "ja no hi ha marxa enrere" i que seguiran mobilitzats per aconseguir "canviar mentalitats i lleis".

Moments de plorar i moments de riure

I una manera de conscienciar, segons Puigcorbé, és narrar en primera persona com és el dia a dia d'una feina que no entén de caps de setmana i festius, de guàrdies llargues i de com treballen "amb passió i vocació" amb els ramaders.

El llibre inclou diferents històries independents acompanyades de dibuixos en blanc i negre de Laia Baldevay. En capítols com 'Ells no ploren', desgrana situacions de tristesa, impotència, pors, però també d'alegria i emocions amb una clara voluntat: demostrar que el món rural "no és fred, que hi ha sentiments, que la gent pateix i que estimen els animals". Per la veterinària, cal trencar amb aquest estereotip que, al seu entendre, no s'ajusta a la realitat. Tampoc és real, diu, la "imatge infantilitzada o de dibuixos animats" que es pot tenir dels animals. "El meu pare ja m'ho deia: l'animal més manso va matar l'amo", en el sentit que tenen els seus instints i que, de la mateixa manera que et poden donar una cossa i fer-te mal, també et poden llepar.

Puigcorbé narra el seu dia a dia envoltada de vaquers i vaqueres preocupades per tirar endavant la seva explotació. Són casos reals que ha volgut mantenir en l'anonimat de forma intencionada. "He mantingut només la primera lletra per la intimitat de la gent", explica tot afegint que encara tenen molt present els atacs a granges per part d'animalistes de fa uns anys i que no vol donar peu a cap reacció que els pugui perjudicar. Subratlla que el llibre "no va en contra de ningú" sinó que intenta explicar el dia a dia a pagès.

Així, explica quan va estudiar veterinària a la UAB, les seves primeres feines, però, sobretot, narra d'una forma molt divulgativa algunes de les patologies que poden patir aquests animals i què es pot fer per intentar curar-les. "Ho he volgut fer així per ajudar al lector a entendre millor que no és només anar a operar i ja està", afirma. I ho fa amb tot de detalls, també quan les coses no funcionen i el final no és el desitjat. "Tinc por que em jutgin, però crec que era necessari expressar les debilitats perquè fos creïble; si només explico lo maco, la gent no s'ho creurà". I acaba amb un desig: "Em sentiré satisfeta si el lector veu el món rural amb ulls d'agraïment, per tota la feina que fan a casa nostra".