El Berlín de Netflix, d’atracador psicòpata a lladre enamorat

Havia nascut com un spin-off o preqüela d’aquest fenomen mundial que ha estat la sèrie La casa de papel i té tots els ingredients per aconseguir el triomf de la seva predecessora. Tot i que només en conservi el protagonista, l’atracador Berlín, ja que tant la resta de la banda com el to i el gènere de la ficció, una barreja de comèdia romàntica i d’aventures, no tenen res a veure amb aquella.

Les primeres imatges que, un cop finalitzat el rodatge, oferia Netflix a la premsa el passat divendres als seus estudis de Tres Cantos (Madrid), confirmen la seva espectacularitat. I deixen ganes de més. Però caldrà esperar el desembre, que és la data en la qual els seus vuit capítols s’estrenaran.

«Berlín té un ADN molt diferent de La casa de papel. Veníem d’una sèrie més sòrdida, amb més violència, i en volíem una altra amb més lluminositat, més vital», explica Álex Pina, un dels seus creadors.

«Fer una sèrie que surt de La casa de papel fa vertigen», confessa Esther Martínez-Lobato, la seva altra creadora, conscient de les possibles comparacions, «però ens hem esforçat a crear un món propi», assegura. «S’ha enganxat un tall rotund en termes d’estil. La sèrie és una altra. I, no obstant això, hi ha ressons. La història es continua renovant. És com una catifa màgica que et permet viatjar a molts tons i gèneres», postil·la Pedro Alonso, que continua donant vida al protagonista.

Tampoc Berlín no és el mateix. Aquell inquietant psicòpata de les primeres temporades de la sèrie d’atracadors no té res a veure amb el que es presenta ara. Tot i que en les últimes, en què apareixia en flashbacks després de mort, ja s’intuïa aquest caràcter hedonista i una refinada cultura que sempre l’havien caracteritzat. El Berlín de la sèrie que porta el nom no exerceix la violència, sinó que roba amb l’elegància pròpia de David Copperfield. I entre el seu botí hi ha els cors d’algunes dames, perquè és tant destre lladre com contumaç conqueridor.