«Marbella»: Un retrat de «l’ONU del crim»

Per la seva estratègica situació a prop del Marroc i de Gibraltar, el seu excel·lent clima i perquè el luxe hortera abunda de tal manera que el nou-ric passa desapercebut, Marbella s’ha convertit en el lloc preferit per narcos de tot el món per assentar les seves bases.

 I explicar el que hi passa és el que va moure Dani de la Torre i Berto Marini a crear la sèrie Marbella, on d’una manera didàctica i amb aquest punt de comèdia que tan bé sap donar-li Hugo Silva, presenten una realitat que d’una altra manera regiraria l’estómac. Movistar Plus+ n’ha estrenat els sis capítols.

Els artífexs d’aquesta meravella que és La unidad han creat aquesta sèrie a partir del treball periodístic de Nacho Carretero (que va qualificar Marbella de «l’ONU del crim organitzat») i Arturo Cano, a més de molta documentació i entrevistes amb protagonistes reals. «Volíem continuar oferint entreteniment vinculat amb un tema social i quan vam veure el reportatge vam tenir clar que volíem explicar aquesta història», diu Marini. Extrem que confirma De la Torre: «Soc partidari que es posi el focus en realitats que són a prop de casa nostra i que mai s’havien explicat. De parlar sense embuts de les misèries que ens envolten».

Les organitzacions

La ficció explica, a través del César, un advocat entabanador i ambiciós, com operen els diferents organitzacions criminals en aquest enclavament de la Costa del Sol: la Mocro Maffia holandesa, amb integrants magribins majoritàriament, com el Yassim (a qui dona vida el raper Khalid El Paisano); les xarxes balcàniques, de serbis i albanesos; la màfia italiana; els irlandesos... Com cometen les seves malifetes amb desvergonyiment i impunitat, a més de com viuen. «Al cap i a la fi són persones que es dediquen al que es dediquen i això fa que les seves vides siguin més pintoresques. A tots ens fascinen els dolents, per això els thrillers i els true crime estan de moda. Perquè volem saber per què fan determinades coses», diu De la Torre.

Recorda el director gallec que en un Estat de dret tothom ha de tenir la seva defensa. «En això consisteix la democràcia. Tot i que qui té diners pot acostar-se a gent top, especialistes a desmuntar les operacions policials amb fallades en els procediments, proves que desapareixen i testimonis que ja no declaren», explica. I aviat van veure que la figura de l’advocat era el nexe d’unió entre uns i d’altres. «No per defensar un narco ho ets. No obstant, cinematogràficament era atractiu que ell, sense voler, creués aquesta línia tan estreta», remarca. I els narcos l’acaben considerant un dels seus. «Qualsevol distracció pot ser fatal, perquè la gent amb qui tracta és molt perillosa. Però si et deuen favors, és la millor manera de coexistir allà», explica Hugo Silva.

Trencar la quarta paret

A Marbella el protagonista trenca la quarta paret i s’adreça a l’espectador per comentar el que passa: «És un personatge que s’ho permet tot. I si se salten totes les lleis, per descomptat aquesta també», afirma Hugo Silva. Una cosa que, segons De la Torre, és molt real. «A Marbella vam veure que a tots els encanta explicar. Forma part de la vanitat i de l’ego de professions de les quals no se sap gaire. I ens venia de gust que el César ens expliqués la història com si fóssim uns col·legues. Això fa que empatitzis amb ell i, tot i que no comparteixis les seves idees, l’entenguis». Marini afirma que han utilitzat «la comèdia i trencar la quarta paret perquè no resulti pesada i sí molt didàctica».

En aquesta jungla hi ha la Marta (Elvira Mínguez), inspectora de la policia de Marbella que manté una lluita desigual amb el crim amb els pocs mitjans amb què compta. «Té molt mèrit ser policia a Marbella», assegura Marini. A La unidad estàvem acostumats a parlar amb la policia d’informació, entrar a la seva seu, però a Marbella va ser un xoc, perquè veus un altre tipus de lluita, un altre nombre d’agents. La sensació és que hi ha molt pocs bons per atrapar molts dolents».

La policia i la filla

«La policia és íntegra i honesta i lluita perquè els dolents vagin a presó –afegeix De la Torre–. Però no tenen la mateixa força. Els criminals tenen un pressupost il·limitat i els policies, superlimitat. Amb la qual cosa no poden competir de tu a tu. Això és en part per voluntat política i perquè és molt complicat lluitar contra el crim organitzat. A més, el narco no és un criminal que penalitza, perquè no causa enrenou al carrer. Només quan hi ha morts. És una lluita fosca i els polítics tenen la temptació que només surti el que llueix».

Un altre personatge que aporta un punt de sensatesa és Alexandra, la filla de la parella de l'advocat (Manuela Calle), que no s'assembla en res a la mare, Katty (Ana Isabelle), tan supèrflua i amoral com ell, i que representa el rebuig de l'espectador davant un luxe indecent: «La nena, que a part té una relació superbonica amb César, és els ulls de l'espectador. L'única normal de la història, al costat de la policia», apunta De la Torre, que posa l'accent que ambdues no viuen en aquest món de fantasia. «La nena és la primera que li retreu al seu padrastre tot el que està fent malament. No es deixa arrossegar, com la seva mare». «Aquesta nena l'humanitza i fa que no caigui malament», coincideix el director italià.

L’elecció d’Hugo Silva per al paper va ser clau: «El mèrit és de Dani, que ho va veure clar», confessa Marini. «Havia de ser un actor que tingui complicitat amb el públic, que agafi l’humor del guió i el traslladi i que sàpiga parlar amb l’espectador, tombar-se i tornar a estar dins el paper. Ell millora el que hi ha en el guió. Molt poca gent ho sap fer. I ho fa espectacular», admet.  De la Torre argumenta la seva decisió: «Havia de ser un bon advocat, un bon engalipador, intentar ser un bon pare i un bon marit. I intentar portar-se bé amb la policia i amb els narcos. I no podia ser desagradable. Hugo tenia el que buscàvem: aquesta pinta de brivall, valent, al qual li perdones gairebé tot. És un cabró, però és el nostre cabró. Hugo és molt volgut i això li feia falta el personatge per a no allunyar-te completament».

Els creadors no creuen que hi hagi un rebuig a aquesta ficció per part dels de Marbella: «El problema de Marbella no és que una sèrie parli de les màfies. El problema de Marbella són les màfies. I no estem dient que tota Marbella estigui podrida i que tots els de Marbella siguin criminals. Però han vist que cada vegada més s'estan instal·lant allí màfies criminals. Al principi eren una piga i ara és un càncer enquistat», conclou Marini.