La fi de la globalització

E

Com cada any per aquestes dates, els líders polítics i empresarials es reuneixen a la ciutat balneari suïssa de Davos per analitzar els reptes i problemes més importants de l’escenari internacional. La reunió elitista del Fòrum Econòmic Internacional, però, va de baixa i perd molt del glamur que havia exhibit en edicions passades. L’únic líder del G7 que hi anirà serà Olaf Scholz, i la resta de convidats es limita sobretot als europeus. La Xina hi estarà representada pel seu viceprimer ministre i els EUA, només pel seu enviat especial per al Clima. Ja no hi ha tants periodistes donant-se cops de colze per assegurar-se una primícia informativa ni la sensació que és el lloc on el poder pren forma.

Les conseqüències econòmiques de la covid-19 i la guerra a Ucraïna han provocat el retorn de la inflació i l’increment del cost de la vida, la normalització del tipus d’interès i l’inici d’una era de baix creixement amb poca inversió. La fi del crèdit a cost zero afectarà governs, empreses i particulars. Els ajustos recauran sobre els més vulnerables, i l’augment de la pobresa i la fam pot derivar en protestes, inestabilitat política i fins i tot el col·lapse de l’estat del benestar. En la percepció dels principals riscos per al 2023 destaquen la crisi energètica i la guerra, així com la crisi de subministrament d’aliments i els ciberatacs. També preocupa no complir amb la reducció de gasos contaminants, l’esclat d’una crisi de deute i els problemes en les cadenes de subministrament globals. La «nova normalitat» és un retorn als aspectes bàsics (alimentació, seguretat i energia), problemes que es tenien per resolts, i això planteja alguns interrogants: es podrà controlar la inflació sense provocar una recessió? És possible lluitar contra la crisi sense agreujar les desigualtats socials? Com alteraran les noves tecnologies la fabricació i la localització de la cadena de valor?

La interacció entre la inflació, el tipus d’interès i el deute públic suposen sempre amenaces serioses per a economies com l’espanyola. Fins ara, el descontrol en el dèficit públic i l’endeutament sortien de franc al govern amb tipus d’interès zero o negatius, i el Banc Central Europeu (BCE) adquirint generosament el deute públic. Però això s’ha acabat. L’interès bàsic està al 2,5%, les obligacions de l’Estat ja es paguen al 3,3% i es preveu que el BCE comenci a vendre deute a partir del mes de març a un ritme de 15.000 milions mensuals. Per tant, la suma de la despesa en pensions (actualitzades el 8,5% en any electoral), funcionaris i interessos del deute ja suposen 1 de cada 2 euros dels Pressupostos de l’Estat per al 2023. La Reserva Federal dels EUA, per la seva banda, ha declarat que preveu que els tipus d’interès s’ubiquin al 5,25% durant el 2023. Per tant, tipus normalitzats i molt per sobre dels nivells acostumats en l’última dècada.

La imatge d’un món multilateral i globalitzat va truncar-se el febrer del 2022, quan el Kremlin va atacar Ucraïna. Ara el món és més polaritzat i regionalitzat. En una banda hi ha els Estats Units i els seus aliats, a l’altra, Rússia amb el suport implícit de la Xina. Davos ha canviat i, de fet, el lema d’aquest any és «Cooperació en un món fragmentat». Però ningú no té, almenys de moment, receptes per lluitar contra aquesta fragmentació. El conflicte i les hostilitats han retornat a unes societats que abans eren més obertes. Des de la crisi financera del 2008, les mesures proteccionistes adoptades quintupliquen les de lliure comerç. I el tema de la immigració continua ocupant els primers llocs de l’agenda política i econòmica.

Els costos de renunciar a la globalització són elevats i seran suportats especialment pels ciutadans dels països més pobres, els joves i les generacions futures. Els productes s’encareixen, ja que no són produïts als països més competitius, augmenta el poder dels oligopolis nacionals a mesura que es restringeix la competència mundial i es disparen les pressions inflacionistes. A mesura que els costos del comerç a llarga distància augmenten, els països tendeixen a integrar-se més en els seus blocs regionals (EUA, UE i Xina) i s’escurcen les cadenes de subministrament. És una oportunitat per recuperar activitat industrial perduda abans que el turisme ho acapari gairebé tot. Pensem que les importacions de productes de la UE contenen certa participació de mà d’obra domèstica. Les que provenen de la Xina, no.

La desglobalització també dificultarà la lluita contra l’escalfament del planeta, que és un fenomen global. La regionalització dificulta la innovació necessària per substituir els processos de producció intensius en carboni per altres més respectuosos amb el clima. El liti, el níquel i el cobalt són metalls clau que s’utilitzen per fabricar bateries, igual que les terres rares són necessàries per als motors dels vehicles elèctrics. Si l’obtenció d’aquests minerals ha de ser només local, senzillament no es podran produir ni bateries ni motors elèctrics per manca de proveïment. Amb el canvi climàtic, l’agricultura als països del tròpic perd molta productivitat. L’augment del proteccionisme dificulta les exportacions, també les agrícoles, i, per tant, el creixement a Àfrica i Àsia del sud, que comprometrà el seu futur. Estem preparats per fer front a les massives onades migratòries que això provocarà?

Subscriu-te per seguir llegint