Adeu a Marie Claire, la fàbrica de mitges que va néixer a Castelló fa 116 anys

Si algú pensa en un producte d’ús tan comú com les mitges, pot ser que la primera marca que li passi pel cap a qualsevol sigui Marie Claire. Un nom amb reminiscències internacionals que engloba una indústria més que centenària (fundada el 1907), exemple d’emprenedoria femenina, de l’adopció de les tecnologies més punteres i d’un encertat ús de la promoció per posicionar-se com a referent. En ple segle XXI emprèn una nova etapa, amb la defensa dels petits municipis de l’interior com a bandera.

Tot va començar a Vilafranca, quan Francisca Íñigo va proposar al seu marit, Celestino Aznar, invertir els seus guanys com a comerciant de cavalleries en un negoci. Així, fixant-se en l’èxit de la seva germana amb una fàbrica de mantes, va néixer el mite de la fabricanta, amb una petita factoria de mitges de tot just 15 persones, que des del principi va oferir bon producte a costos competitius. Els esperançadors inicis van donar pas a una etapa daurada en els anys 20. La Guerra Civil i la seva posterior penúria van deixar empremta. La majoria de fàbriques tèxtils de la zona van desaparèixer, però l’empresa de mitges va aconseguir mantenir-se. La següent generació dels Aznar, amb el fill Celestino al capdavant, va mostrar el seu olfacte per captar les noves tendències. «Els anys 50 va descobrir que el futur estava en el niló, un material que aportava grans millores al producte», recorden des de la família. 

Canvi de marca

Una modernització que també va arribar a la denominació. De Lencería Eugenia de Montijo es va passar a Marie Claire el 1960. «Es va tenir la visió de donar un nom més internacional», comenten, d’acord amb els aires de la moda europea. Posteriorment arribaria el seu germà petit, Calcetines Kler, en la línia d’ampliar el seu catàleg de productes amb una marca de gran semblança fonètica.

La segona meitat del segle va ser el moment de més esplendor. «Vam apostar per la publicitat, fins i tot alguns anys va ser el primer anunci de l’any a la televisió, quan només hi havia una cadena per veure», detallen des de la família. Els temps en què es va fer popular el lema d’Uns pantis per a cada dona, amb una estètica dirigida a les dones més joves. També ressenyen la col·laboració mantinguda amb dissenyadores com Ágatha Ruiz de la Prada. Els anys 70 es va fer el pas de traslladar part de l’activitat a Castelló, però amb la voluntat de Celestino Aznar de mantenir el gruix de la fabricació a Vilafranca. «Va tenir clara l’estreta relació de la indústria amb el poble, i per això va considerar que havia de seguir allà», defensen.

Liderar una empresa familiar amb assentades arrels en un poble no està renyit amb el fet de ser dels primers a adoptar novetats en la gestió. Com la venda a una companyia britànica, Harston. Segons els hereus de la família fundadora, «Espanya estava a punt d’entrar en el Mercat Comú Europeu, i calia disposar de prou capital per fer front a la competència i poder tenir pes a l’exterior». El net del fundador, també anomenat Celestino, va seguir en la direcció.

Altres decisions van ser l’adopció de l’emplaçament publicitari a la incipient televisió privada, la creació de botigues pròpies o la venda dins dels establiments d’El Corte Inglés. Durant la pandèmia també es van dedicar a fabricar material sanitari.

El nou desafiament

Marie Claire era la fàbrica de roba interior més important d’Europa. Si la postguerra va causar estralls, posteriorment va lidiar amb la forta competència d’Àsia i la deslocalització. Una mesura que van adoptar gairebé tots els grans de la moda, però que no entrava en l’ADN de la factoria fundada per Francisca Íñigo. Per intentar salvar el temporal es va realitzar un canvi de propietat. El grup B2Tex, dedicat a la logística tèxtil, s’estrenava fa dos anys en la producció amb ajudes econòmiques de la Generalitat de fins a 12 milions d’euros. Una injecció que buscava mantenir els més de 400 llocs de treball i el futur econòmic d’un municipi de tot just 2.200 habitants, que necessitava Marie Claire per mirar de seguir endavant.

No obstant, totes aquestes ajudes poden no haver sigut suficients. La tèxtil, amb seu a Vilafranca, va comunicar als representants dels treballadors a primera hora d’aquest dimarts que abaixa la persiana. El tancament és imminent, ja que la mercantil té intenció d’acabar amb la seva activitat el 20 de juny vinent. Només un miracle, en forma d’inversor, podria salvar-la.