Tots els matisos rere la paraula ‘luxe’

En la cúspide de la piràmide dels productes de luxe es troba el superiot. Un centenar, segons els diferents rànquings elaborats per les publicacions especialitzades, tenen més de 100 metres d’eslora. El primer és l’Azzam, 180 metres, construït el 2013 per la drassana alemanya Lürssen amb un cost estimat de 600 milions de dòlars. El seu propietari és l’emir d’Abu Dhabi Mohamed bin Zayed al-Nahyan, també propietari del Manchester City, flamant campió de la Champions League de futbol. Entre la lliga dels propietaris de superiots es troba el principal accionista d’Inditex, Amancio Ortega, propietari del Drizzle -67 metres- i que espera l’entrega d’un nou barco, el Project 2024, amb una eslora similar i valorat en 200 milions. En el sector estimen que el manteniment anual d’un iot representa el 10% del seu cost (sense amortitzacions).

El banc Credit Suisse calcula que al món hi ha 62,5 milions de multimilionaris -patrimoni superior a 50 milions de dòlars-, però l’oferta de luxe és accessible molt més enllà d’aquestes persones. Des de la punta de la piràmide cap avall, està plena de productes i serveis a l’abast de moltes butxaques. Els matisos són infinits. L’ex xef Ferran Adrià deia que el que més il·lusió li feia era conèixer clients d’El Bulli que havien estalviat un any per poder permetre’s un sopar de luxe a Cala Montjoi (Alt Empordà).

Hi ha tant luxe com estils. Hi ha un luxe hortera i xavacà, la marca i logo del qual sol destacar de manera exorbitant, i un luxe clàssic i elegant. És molt fàcil identificar la procedència nacional de certes tribus només veient com vesteixen i quines joies porten. No fa falta ni que obrin la boca. No és el mateix el luxe que s’entreveu al centre de les grans capitals europees que el que s’observa als carrers i centres comercials d’altres zones del planeta.

El luxe s’ha estès geogràficament cap a nous mercats i s’ha expandit socialment. S’ha creat la frase ‘permetre’s un petit luxe’, que es pot referir a beure un bon vi en una copa especial o a menjar un entranyable pernil ibèric pota negra. Una ploma estilogràfica, unes ulleres, un rellotge, un vestit, un bolso, una espelma, una cartera, un banyador o un tipus especial de roba esportiva poden aportar petits detalls de luxe en unes marques i empreses que fins fa 50 anys només eren accessibles a unes quantes butxaques.

Un petit luxe és escapar-se a un d’aquests hotelets amb encant que han expandit l’oferta turística o fer-se un tractament de bellesa. Cuidar-se el cos amb detall era un luxe accessible en el passat només a uns quants privilegiats. Avui, empreses petites i gegants com L’Oréal, el gran grup francès a què avui dediquem la portada d’‘actius’, generen productes de luxe, tot i que soni paradoxal, accessibles. Fins i tot s’ha generat un vocable espantós per definir-los: productes de masstigio. És qüestió d’elegir.

En un informe sobre la indústria del luxe, la consultora Deloitte calcula que el volum de negoci mundial del sector va arribar a 305.000 milions de dòlars el 2021. Es comparen amb els 252.000 milions del 2020 i els 281.000 del 2019. Un altre grup francès, LVMH, és el líder mundial del luxe. Amb una capitalització de 458.000 milions, ocupa la posició 12a de les empreses més valorades. El seu principal accionista és el magnat Bernard Arnault. La seva estratègia, com la feta per altres hòldings similars, és haver anat adquirint petites empreses especialitzades en productes molt concrets. L’espanyola Loewe serveix com a exemple.

¿El luxe espanyol existeix? Sens dubte, en alta gastronomia, vins de primera qualitat, turisme boutique, productes de bellesa, perfumeria i tocs de moda selectiva, existeix. Preval l’artesania original, que no ha arribat a estendre’s igual com marques de països com Itàlia, Alemanya o Suïssa, els rellotges de la qual continuen marcant l’hora del luxe. Amb automòbil, el grup Peralada -de la família Suqué Mateu- ha volgut ressuscitar la històrica marca Hispano Suiza, que forma part de l’European Small Volume Car Alliance (ESCA), els membres de la qual fabriquen menys de 10.000 unitats a l’any.

L’informe de Deloitte sobre el luxe exhibeix els nous desafiaments del sector: desenvolupar un projecte d’economia circular, eufemisme que equival a utilitzar el verb reciclar. Ja hi ha empreses de luxe que posen a disposició dels seus clients «bústies» especials per tornar productes utilitzats que poden revendre’s com a segona mà.

Almenys, encara no pot reciclar-se el millor luxe de tots i el més barat: disfrutar lliurement de la natura.