(De)creixement

Els polítics i els think tanks associats que tutelen actuen com a altaveus mediàtics de les seves consignes programàtiques. A les portes d’una nova convocatòria electoral, és molt convenient presentar una cara amable i positiva de la realitat econòmica i social del país. El govern, per exemple, ha revisat a l’alça les previsions de creixement. Però és realment així? Mirem-ho. Espanya va ser el país que més va patir el cop sanitari i econòmic de la pandèmia amb una caiguda, mai vista, de l’11,3% del PIB. Després va quedar endarrerida en la recuperació. Per fi enguany l’activitat va pel camí de superar el nivell del 2019, anterior a la crisi, una fita que tots els països van assolir el 2021 o el 2022. Espanya, per tant, l’alumne repetidor del grup a qui la dura realitat de les dades nega la promoció automàtica de curs, acumula un endarreriment de fins a 2 anys en relació amb la mitjana europea. Però la vicepresidenta del Govern, Nadia Calviño, considera que Espanya és el país europeu que creixerà més aquest any.

L’expresident socialista Rodríguez Zapatero va afirmar l’any 2007 que Espanya havia superat Itàlia en renda per càpita i que, en 3 o 4 anys, superaria França. Doncs ni una cosa ni l’altra. En capacitat de compra o ajustat al nivell de preus, França està ara mateix una mica per sobre de la mitjana de la UE (102) i Itàlia lleugerament per sota (96). Espanya, en canvi, es troba clarament per sota de la mitjana (85) i ha caigut de la posició que tenia en els moments de la pandèmia (91). Des del 2020, Eslovènia (92), Lituània (89) i Estònia (87) han superat Espanya (85) en renda per càpita. Malta (102), Xipre (92) i Txèquia (91) la van superar abans del 2020. Si el PIB per habitant era de 25.180 euros el 2019, ara és de 24.580 euros en paritat de poder adquisitiu. Amb aquesta tendència, els propers països a superar Espanya seran Polònia (80), Hongria (77) i Portugal (77). Fins i tot Grècia, el cuer d’Europa, ha tingut un millor comportament que Espanya des de la crisi del coronavirus. I això que el país hel·lè és totalment dependent del turisme.

En l’autopista mundial, el vehicle patri circula molt lentament pel carril de la dreta, a empentes i rodolons. I per l’esquerra no paren d’avançar-nos. Primer eren bòlids asiàtics com el de Corea del Sud, país pobre i miserable el 1950, però que ja supera en un 20% la renda mitjana d’Espanya. Després varen continuar els països provinents de l’Europa de l’Est, tants anys subjugats al jou del comunisme. Vint-i-cinc anys li han estat suficients a Estònia per passar de l’aïllament del domini soviètic a ser el petit Silicon Valley europeu. Amb un nivell d’impostos tolerable, en cap cas equiparable a un paradís fiscal, un bon sistema educatiu i una administració pública business-friendly, els bàltics han entrat per mèrits propis a la Champions europea i han superat Espanya. Les causes més immediates que expliquen el mal comportament del darrer són que el PIB, des del 2020, ha crescut menys del que ho ha fet la població total, impulsada per la immigració. Les causes estructurals, però, ens remeten a l’envelliment i al mal comportament de la productivitat, problemes endèmics de l’economia espanyola.

A mesura que augmenta el percentatge de la població que no treballa, per jubilació o inactivitat, la menor renda disponible s’ha de repartir entre més persones. Per tant, el PIB per càpita baixa. El que fa el Govern per evitar-ho és incórrer en dèficit públic. L’Estat gasta diners que no té i s’endeuta per finançar pensions i subsidis. Més de la meitat de la població espanyola en edat de treballar, el 51%, no treballa. A Estònia, en canvi, és el 40%. 11 punts més de població ocupada. El ministre José Luis Escrivá destaca que l’ocupació a Espanya ha millorat fins assolir el rècord de 21 milions de cotitzants a la Seguretat Social. Però això té trampa, perquè on abans treballava 1 persona a jornada completa, ara ho fan 2 o 3 amb contractes temporals a temps parcial o fixos discontinus. El nombre d’hores treballades amb 21 milions és inferior al de 20 milions. I on més ocupació s’ha creat ha estat en la sanitat i educació, administració pública, convertint en alguns casos interins en funcionaris sense passar oposicions.

Per finalitzar, la baixa productivitat de l’economia espanyola dificulta el creixement i ajuda a explicar també el diferencial negatiu de renda per càpita. Des de l’any 2000, la productivitat total dels factors, que mesura l’eficiència conjunta del treball i el capital, ha caigut un 15%. Espanya se situa per sota de la mitjana europea en variables com l’estoc de capital tecnològic, capital humà, infraestructures públiques i capital productiu per empleat. La prosperitat requereix quantitat, en termes d’hores de treball i màquines utilitzades, i qualitat, en termes del valor generat per hora invertida. Desenganyem-nos. Espanya és un país on es treballa poc i malament. I així és impossible generar riquesa. Com a màxim, es pot repartir el pastís entre els presents. Però si el pastís no creix, les tensions socials continuaran augmentant mentre alguns es queden amb el millor tros i els altres han de rosegar els ossos.