Discriminació juvenil

Som a una setmana dels comicis avançats per Pedro Sánchez. I malgrat que les enquestes electorals atorguen un cert avantatge als populars liderats per Feijóo, resta per veure quina serà l’aritmètica parlamentària de les coalicions governants. Sigui d’un o altre color polític, però, el que sí podem assegurar és el biaix contrari als interessos dels més joves i favorable als més grans. La demografia electoral és molt contundent en contra dels primers i a favor dels segons. El 23 de juliol podran votar 6,5 milions de joves i prop de 10 milions de més grans de 65 anys. El 1970 les xifres eren 6,3 milions de votants joves i 3,4 milions de votants amb més de 65 anys. El 2050 es preveuen 6,4 milions de joves i 16 milions de jubilats. Quan la piràmide demogràfica s’inverteix i la relació entre la gent gran i els joves augmenta dramàticament, la política dissenya les seves propostes a favor de les generacions dominants i en contra dels joves. Els uns s’organitzen en la defensa d’interessos molt ben definits com la jubilació, mentre que els altres oscil·len dispersos entre l’educació, l’oci, el mercat laboral i el difícil accés a l’habitatge.

D’aquesta manera s’entén com les pensions s’han incrementat aquest any un 8,5%, xifra molt superior a la inflació, mentre que la picada d’ullet als joves es limita a bonificacions en l’Interrail i el xec cultural. En termes globals, el 50% de la despesa pública beneficia majoritàriament la gent gran (jubilació, cronicitat…), el 20% beneficia els joves (educació, oci…) i el 30% restant és transversal (defensa, seguretat…). També la despesa en protecció social a favor dels més grans augmenta del 75% al 82% entre el 2008 i el 2019. La generació nascuda fins al 1960 ha tingut la sort de beneficiar-se d’un període de fort creixement econòmic i influir en les polítiques econòmiques mitjançant la redistribució de recursos al seu favor. En canvi, les generacions posteriors (generació X i, especialment, mil·lennials i generació Z) s’han vist perjudicades. Els resultats educatius no són bons i l’atur juvenil és senzillament escandalós. En general, la nostra societat no és amiga ni de la infància, ni de l’adolescència, ni de la joventut. El descontrol del dèficit i el deute públic beneficia majoritàriament la gent gran i traspassa el cost de les factures impagades als joves i les generacions futures. És difícil pensar en una manera més barroera i poc ètica de trepitjar els drets d’aquells que encara no han nascut, però que hauran de carregar amb l’herència rebuda.

Som una societat que tolera poc les frustracions, que exigeix molt als qui pugen, però que els acompanya poc. La gestió d’una incertesa creixent i la perspectiva d’un futur complicat juga en contra dels nostres joves. Si la normalitat lineal del progrés comporta que cada nova generació millora el nivell de vida precedent, ells probablement l’empitjoraran. Poder aconseguir una feina estable, accedir a la propietat de l’habitatge o a un lloguer raonable, i emancipar-se de la família, per no parlar de l’acumulació d’un capital per a la jubilació, és molt més difícil ara que 30 anys enrere. Potser associat al malestar de viure, molts joves, segons diferents estudis, pateixen d’un excés de diagnòstic i tractament en problemes de salut mental. Espanya és el país europeu amb una xifra més alta (21,4% les noies i 20,4% els nois) d’adolescents diagnosticats amb ansietat, depressió i trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Alguns consideren que es diagnostica (i medicalitza) com a malaltia el que són trets de la personalitat, com ara la impulsivitat o la manca d’atenció. El problema no és tant el nom que hi posem, com el malestar existent. Aquest malestar segurament no necessita un diagnòstic clínic, però sí una gestió adequada.

Com es podrien reequilibrar les polítiques econòmiques per no perjudicar els més joves? És sabut que aquests grups d’edat, a les eleccions, presenten nivells de participació molt inferiors a la mitjana. Estendre el dret de sufragi a partir dels 16 anys, acompanyat amb incentius positius per exercir el vot, equilibraria el pes demogràfic que ara afavoreix els més grans. Àustria permet votar a partir dels 16 anys, i altres països, com Bèlgica i Austràlia, obliguen a votar en els comicis electorals. En segon lloc, s’hauria de permetre als joves intervenir en els fòrums on es prenen decisions importants que els afecten, com les relatives a les pensions en el Pacte de Toledo, i prohibir aquelles càrregues que hauran de suportar en el futur aquells que encara no han nascut, com són el dèficit públic i el deute de l’Estat. El Govern espanyol gasta en excés, per sobre del que recapta, 50.000 milions d’euros. Hi ha qui es beneficia ara d’aquesta despesa sense contribuir amb el pagament d’impostos, mentre que els joves de demà hauran de pagar-lo amb interessos sense haver-ne gaudit. Aquesta transferència de rendes intergeneracional, dels joves als més grans, és injusta i no hauria de permetre’s. Finalment, s’hauria d’aprovar una norma fiscal que obligui, per cada euro addicional de despesa pública adreçada principalment a la gent gran, assignar un euro addicional a programes de despesa adreçats als joves. Afavoreix els joves, i a tota la societat també, inclosos els més grans, la millora de la productivitat, la inversió en educació i recerca, en habitatge i ajudes a l’emancipació familiar, i per suposat la lluita contra l’atur.