Contra el canvi climàtic

Aquesta setmana hem patit episodis de calor extrema amb molts termòmetres que han superat els 40 graus. Se succeeixen els desastres meteorològics amb onades mortals de calor, grans incendis i inundacions extremes. És possible que aquest peatge només sigui el tast inicial del que ens espera els propers anys. Des que es va signar l’Acord de París el 2015, l’objectiu de la comunitat internacional ha estat limitar l’augment de la temperatura mitjana del planeta a un màxim d’1,5 graus. De moment, en l’àmbit local, algunes temperatures mitjanes ja superen els 10 graus. Hi ha un abisme entre els objectius declarats, les polítiques reals i els mals resultats aconseguits. Els responsables del 70% de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle són, ordenats de més a menys, Xina, EUA, la UE, Índia, Rússia, Japó, Brasil, Indonèsia, Iran i Canadà. D’aquests, només el Japó, el Brasil i el Canadà han promulgat legislació climàtica. L’Índia, Rússia i l’Iran no tenen objectius de zero emissions netes en el futur, i les emissions xineses continuen augmentant sense previsió de cap reducció important. El canvi climàtic és un problema global i les solucions també ho han de ser.

Agències internacionals assenyalen que és probable que les temperatures mundials assoleixin nivells sense precedents en els propers anys, impulsades pels gasos d’efecte d’hivernacle que retenen la calor i el fenomen natural del Niño. Tanta calor afecta negativament la salut, la gestió de l’aigua i la seguretat alimentària. La producció agrícola, com també la pesca i la ramaderia, pateix pèrdues de rendiment. Catalunya és un destí turístic molt popular, però el canvi climàtic pot afectar el seu atractiu. Temperatures tan altes en els mesos d’estiu poden canviar els patrons de demanda. D’altra banda, la disminució de les reserves d’aigua augmenta els costos de producció per a molts sectors econòmics. La cooperació internacional per afrontar aquest problema global és fonamental, i aquí és on el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) poden jugar un paper rellevant. Aquests organismes es van crear al final de la II Guerra Mundial amb uns objectius ara anacrònics i caducats. Ambdós organismes imposen als països pobres polítiques molt allunyades de les que necessiten realment, i les decisions clau es reserven a unes elits que no es responsabilitzen dels errors ni corregeixen els impactes negatius. Alguns dels projectes finançats també han generat un impacte social i mediambiental negatiu.

L’economista William Easterly ha criticat amb duresa els efectes de l’ajuda oficial al desenvolupament afirmant que aquestes polítiques han tingut resultats limitats o fins i tot contraproduents en la reducció de la pobresa. Considera que el BM ha adoptat una visió massa centralitzada i tecnocràtica, i que no ha tingut en compte les realitats locals, les peculiaritats culturals i les condicions específiques de cada país. Easterly sosté que cal donar més importància a les solucions descentralitzades i a la participació activa de les comunitats locals en la presa de decisions. També critica l’enfocament basat en projectes massius a gran escala que sovint desconeix les necessitats reals de les persones. Com alternativa, defensa l’enfocament en intervencions petites i orientades a problemes específics, amb una forta èmfasi en la rendició de comptes i la transparència. Els indicadors quantitatius utilitzats pels funcionaris del BM i l’FMI no capten la complexitat ni la diversitat de la pobresa. Per aconseguir un canvi durador, s’han de comprendre les dinàmiques socials i les institucions de cada context específic.

La lluita contra el canvi climàtic podria redefinir i dotar de sentit l’activitat del BM i l’FMI. Els països en desenvolupament necessiten molts recursos no només per compensar les pèrdues i danys causats pel clima extrem, sinó també per iniciar inversions en energies no basades només en combustibles fòssils. Els agricultors s’enfronten a sequeres i inundacions més llargues i intenses. Els ramaders observen impotents com el bestiar mor i el preu dels aliments es dispara. El BM i l’FMI haurien de reduir els préstecs destinats a infraestructures tradicionals, com carreteres i ponts, que contribueixen a la contaminació i l’escalfament, per centrar-se en altres inversions alternatives. Pocs reptes són més importants que protegir les comunitats més vulnerables dels estralls del canvi climàtic. La invasió russa d’Ucraïna i la creació el 2016 del Banc Asiàtic d’Inversions, liderat per la Xina, ha debilitat el BM en tota l’àrea d’influència xinesa. La demanda de finançament en equipaments que redueixen els gasos d’efecte hivernacle ofereix a la institució l’oportunitat de replantejar el seu paper en el segle XXI. El canvi climàtic empitjora tots els registres del benestar humà, incloses la salut, l’educació, la delinqüència i la pobresa.

El BM i l’FMI haurien de reduir la seva activitat, però millorant-la. Els projectes s’haurien de centrar estrictament en mesures destinades a frenar l’ús de combustibles fòssils, prevenir la desforestació i els canvis d’ús del sòl, i protegir les comunitats pobres i vulnerables dels efectes del canvi climàtic. També s’hauria de plantejar substituir programes de préstecs específics a cada país per altres de regionals, i passar d’intervencions basades en projectes a préstecs transformadors de tot un sector productiu. Ras i curt, la refundació del BM i l’FMI contra el canvi climàtic comportaria identificar les inversions més importants a fer en àmplies zones geogràfiques, amb l’objectiu de transformar la indústria, els sistemes energètics i les infraestructures comunitàries.