La trampa de la pobresa

Aquesta setmana s’ha completat l’inici de curs, des d’educació infantil fins a universitària, amb una davallada d’alumnes que s’accentuarà en el futur immediat per la crisi econòmica i demogràfica. En termes generals, s’espera que la generació dels fills aconsegueixi cotes de benestar superiors a la dels pares. Per desgràcia, però, aquesta no és la situació que viuran molts dels joves catalans que han iniciat el curs escolar. Hereus d’una doble crisi, la immobiliària del 2008-14 i la del coronavirus, tindran més dificultats per obrir-se camí a la vida. Accediran més tard al mercat laboral amb una pèrdua d’ingressos que llastarà la seva capacitat d’adquirir actius i acumular riquesa. L’accés a l’habitatge, en règim de propietat o lloguer, molts no se’l poden ni plantejar. Han d’endarrerir forçosament l’emancipació de casa seva, fet que dificulta la formació de noves famílies i agreuja el problema de baixa natalitat.

La nostra economia, principalment a causa de la profunda dependència econòmica de serveis interpersonals com el turisme, no té els anticossos econòmics necessaris per evitar una llarga crisi asimètrica. No debades el nord d’Europa ha gestionat millor l’etapa de creixement postcrisi entre el 2014 i el 2019, amb el sanejament del deute públic i la introducció de polítiques estructurals. Espanya duplica (o triplica quan van mal dades) l’atur dels països de la UE-27, que és del 6%. Amb dades de l’Eurostat, la taxa d’ocupació espanyola, en la franja d’edat 16-40 anys, és 8 punts per sota de la comunitària (55,8% vs 63,8%) i l’atur juvenil espanyol duplica el comunitari (22,4% vs 11,3% en la franja 16-29 anys). El problema d’Espanya és que, quan les coses van bé, l’atur és alt i els salaris baixos. Però quan les coses van malament, l’atur és molt alt i els salaris molt baixos. Recordem, així, que l’any 1985, amb la caiguda de Banca Catalana, l’atur va ser del 22%; l’any 1994, amb l’enfonsament de Banesto, del 24%; i l’any 2013, amb la desaparició de les caixes d’estalvi, l’atur va arribar al 26%.

Pel que fa a l’estructura salarial dels ocupats, el salari mitjà de Catalunya, en termes bruts, és de 28.000 euros anuals. Però per als menors de 25 anys és només de 13.200 euros i per a la franja 25-35 anys és de 23.000 euros. Per obtenir un salari mitjà de 31.000 euros anuals, superior a la mitjana, cal esperar al grup d’edat comprès entre 45 i 65 anys. L’atur i els sous baixos associats a feines precàries colpegen especialment, per tant, els més joves. El 21% de la població espanyola viu per sota del llindar de pobresa relativa, amb menys de 800 euros mensuals. Però aquest percentatge, per a la població infantil i juvenil, s’enfila fins al 27,4%. Sembla que la millora generacional s’ha acabat per a ells. Però no ens podem resignar als greuges comparatius que pateixen els més joves en relació amb la població d’edat més avançada. Els primers tendeixen a disminuir, mentre que els segons no paren de créixer en nombre. Els primers no mostren interès per la política, mentre que els segons formen un lobby poderós que condiciona la política del govern. Des del 2009 s’ha reduït en 0,2 punts del PIB la inversió en educació, mentre que la despesa en pensions ha augmentat en 5 punts. Els polítics, per tant, en la seva cerca del vot, són molt insolidaris amb els més joves.

Espanya és el tercer país d’Europa, només superat per Romania i Bulgària, amb més desigualtat d’oportunitats. L’ascensor social està avariat i això vol dir que les circumstàncies heretades durant la infància i l’adolescència tenen un pes rellevant per determinar el nivell de renda que es tindrà en l’etapa adulta. Segons un estudi de Brugarolas, Ayllón i Lado (Universitat de Girona), 1 de cada 3 persones nascudes en llars amb situació econòmica complicada seran pobres quan arribin a l’etapa adulta. I 2 de cada 3 alumnes d’ESO amb problemes econòmics a casa només assoliran l’educació obligatòria i abandonaran els estudis. La proporció de joves entre 18 i 24 anys que només tenen l’ESO i no estudien es coneix com l’índex d’abandonament escolar prematur. La UE recomana que sigui inferior al 10%. Espanya té el 24% i Catalunya el 25%. Amb un perfil educatiu baix, queden automàticament exclosos de feines ben remunerades i retroalimenten el cercle viciós de la pobresa. Espanya lidera la UE en abandonament escolar malgrat ser el país amb més hores lectives (1.057 hores anuals a secundària, 181 més que la mitjana de la UE). La sobrecàrrega lectiva impedeix que hi hagi temps per reforçar els que van més endarrerits, desdoblar aules i rebaixar ràtios. Per tant, aquí s’estudia més, es treballa menys i hi ha més joves que no fan ni una cosa ni l’altra.

A Espanya, i Catalunya no és cap excepció, la pobresa s’hereta. La vulnerabilitat econòmica de moltes famílies es cronifica i va passant de generació en generació. La trampa de la pobresa està activa tant en anys de crisi com en anys de creixement econòmic. Les circumstàncies heretades tenen un pes important en la vida de les persones i són necessàries millors polítiques per reactivar l’ascensor social. D’aquestes, inclosa la política educativa, en podem parlar més endavant.