El retorn de l’estagflació

Israel, octubre del 1973. Tropes d’Egipte i Síria ataquen simultàniament el sud i el nord del país. La guerra del Yom Kippur va ser un intent d’aquests països àrabs per recuperar els territoris que havien perdut a la guerra dels 6 Dies del 1967. Els atacs sorpresa de les forces àrabs van provocar que Israel es veiés inicialment desconcertat i patís pèrdues importants: 3.000 baixes a l’exèrcit jueu i elevats danys a les infraestructures. Israel inicia l’anomenada dècada perduda, amb inflacions elevadíssimes (133% el 1980 o 445% el 1984) i la fallida de nombroses empreses.

Els països àrabs exportadors de petroli anuncien un embargament contra els Estats Units i aliats. Aquesta decisió, combinada amb el gran increment de l’oferta monetària, doncs cal recordar que el dòlar abandona la vinculació amb l’or el 1971, provoca un dramàtic augment del preu del petroli i una crisi energètica a escala mundial. Les empreses s’enfronten a costos molt més alts i els consumidors pateixen grans pujades de preus. La inflació es descontrola i el creixement econòmic s’estronca. Apareix la temuda estagflació, fenomen teòricament impossible per a l’economia keynesiana, situació que presenta simultàniament atur i inflació.

Israel, octubre del 2023. Combatents de Hamàs ataquen per sorpresa Israel, maten més de 1.200 persones i capturen desenes d’ostatges. El Govern israelià respon declarant la guerra i ordenant bombardejos massius sobre Gaza que causen la mort de milers de persones. La guerra, en paraules de Paul Valéry, és una matança entre gent que no es coneixen, per a profit de persones que sí que es coneixen però que no es maten. L’odi personal entre Benjamin Netanyahu, primer ministre d’Israel, i Ismail Haniyeh, líder de Hamàs, mai justificarà els milers de víctimes del conflicte. Aquesta guerra contribuirà a tensionar encara més l’oferta i, per tant, els preus. L’economia mundial també acumula ara, com fa 50 anys, els efectes dels pitjors excessos monetaris provocats per la crisi financera del 2008-2014 i la del coronavirus del 2020. De moment, el preu del petroli es manté per sota dels 90 dòlars i no sembla probable que es descontroli. El bloc contrari a Israel dins de l’OPEP es troba ara molt més desunit. Dels 13 estats que formen el càrtel petrolífer, 6 ja reconeixen Israel i sembla que properament es formalitzaran les relacions amb Aràbia Saudita, el país líder. Iran, el principal valedor de Hamàs i malgrat les sancions, ven més de mig milió de barrils diaris de petroli, especialment a la Xina. El malson del retorn de l’estagflació, però, no és descartable.

El darrer informe de l’FMI retalla la previsió de creixement per a Espanya i eleva la d’inflació. El Fons avisa que la conjuntura econòmica és molt delicada per l’increment del preu de les matèries primeres, del tipus d’interès i de la creixent incertesa geopolítica. Fins ara, Espanya creixia més que la mitjana comunitària gràcies a les exportacions, especialment de serveis turístics, però aquest motor s’ha esgotat. Alemanya, principal locomotora de l’economia europea, està en recessió i l’eurozona continua estancada, amb creixements previstos del 0,7% aquest any i de l’1,2% el vinent. El país germànic acumula tres anys perduts des de l’inici de la invasió d’Ucraïna. Alemanya segueix pagant el cost de la dependència amb Rússia per a les importacions d’energia barata, i amb la Xina per a la importació de tecnologia germànica. El Fons també anticipa que l’IPC d’Espanya serà del 3,5% el 2023 i del 3,9% el 2024. Aquest repunt dels preus situa Espanya amb un nivell d’inflació superior a la resta de socis europeus. La Xina, amb greus desequilibris interns derivats de la crisi immobiliària, redueix també el seu creixement. L’únic país que continua amb un mercat intern dinàmic són els Estats Units, mentre que l’Índia es postula com el país que liderarà el creixement en els propers anys. En tot cas, l’escenari no és positiu. Les previsions de creixement són les més baixes en dècades, i en aquesta conjuntura qualsevol ensurt pot provocar una crisi. I la guerra a Israel és més que un simple ensurt.

El creixement feble de l’economia mundial amb una inflació global del 6%, lluny dels objectius d’estabilitat dels bancs centrals, s’acosta molt a l’estagflació. Els EUA han superat bé les últimes crisis, però l’eurozona no creix i la Xina està patint. El pitjor comportament ha estat el dels països emergents més pobres. Les dues causes fonamentals són la depreciació de les seves monedes i els elevats tipus d’interès, que perjudiquen les economies altament endeutades.

Des de la guerra d’Ucraïna i l’empitjorament de la crisi climàtica, això és, l’extensió de la sequera, s’ha revertit la tendència a la reducció de la pobresa. Fa dècades que això no passava. I també la desigualtat està augmentant. Els costos de l’estagflació no es reparteixen equitativament. Mentre que els beneficis empresarials a Espanya han crescut notablement després de la pandèmia, els salaris reals continuen inferiors als del 2020. Els treballadors pateixen una pèrdua contínua de poder adquisitiu. Pedro Sánchez, que ja va incrementar les pensions el 8,5%, ha promès un nou increment del 4% per al 2024. I no és just que els sacrificis recaiguin sempre sobre els mateixos.