Com ajudar els nens a gestionar la seva vergonya?

Quan va ser l’última vegada que vas sentir vergonya? Segur que no fa gaire que has viscut alguna situació semblant. La vergonya és un sentiment derivat de la inseguretat. No és tan estrany sentir vergonya en una situació en la qual pots sentir-te exposat o humiliat, i que t’impedeix actuar amb naturalitat. Quan et passa, vols sortir fugint d’allà en aquell mateix moment, desaparèixer, esfumar-te, que se t’empassi la terra! Amb els anys aprens a camuflar-la, a evitar situacions de manera elegant i a superar-la en els casos en els quals vas aconseguint més seguretat en tu, desenvolupant altres destreses que t’ajuden a sortir-te’n quan et sents en dificultats. Quan a un nen el forcem a no ser vergonyós, no li estem donant ni l’espai ni el temps per aprendre les seves pròpies estratègies que necessitarà per superar i transformar la vergonya en una altra força reveladora que l’ajudi a sortir airós de la situació cada vegada que se li presenti. I si l’obligues, què pot passar?

Pots fer-te aquesta mateixa pregunta de diferent manera. Què et passa quan algú et força a fer una cosa en la qual no et sents preparat o simplement no et ve de gust? Segurament et tanques en banda i s’aconseguirà l’efecte contrari: apareixerà la teva rebel·lia i una actitud de rebuig, et sona? En aquestes situacions, i de forma molt clara, el cervell rep els senyals d’alerta, tractarà de defensar-se d’alguna cosa que no és agradable per a tu i sorgirà l’evitació i el rebuig. Igual passa amb els nens, o coneixes algun cas en què no s’hagin negat a parlar o han fet just el contrari que solen fer amb tanta gràcia quan hem volgut quedar bé davant d’algun amic o familiar presumint de fills?

Perquè el primer que et diria que has de fer és «empatitzar amb tots dos, amb el teu fill i amb la seva vergonya». I, després, «no forçar». Ofereix-li confiança, mostra’t accessible si necessita que li donis un cop de mà, no el facis sentir-se sol en una situació així!

Encara que tampoc no parlis per ell ni adoptis el paper de mare o pare ventríloc. No funcionarà, ni l’ajudaràs en absolut. Puc proposar-te que triïs un moment tranquil i íntim per parlar de les seves emocions: «T’ha agradat que aquella persona s’acostés a tu per conèixer-te?», «Com hauria de ser per conèixer-te?».

Amb aquest «hauria de ser» així d’obert, perquè et respongui el que consideri important, veuràs que en la seva resposta es generen diverses opcions, perquè pot referir-se a com ha de ser la situació o com ha de ser la persona (com mostrar-se). I això el farà reflexionar sobre què farà en una propera vegada si hi ha possibilitats de passar per aquesta situació amb una mica més de grat.