Aloy resisteix la patacada d’ERC, el gen convergent mana a Barcelona i Feijóo respira

El 12 juny del 2016 l’assemblea d’ERC a Manresa va aprovar el pacte amb Junts per repartir-se l’alcaldia: un any per a Valentí Junyent i tres per a Marc Aloy. La decisió que li permetia governar sense tenir en contra un partit amb el mateix nombre de regidors i un bon coneixement de la casa. Amb l’oposició apaivagada i la imatge que dona l’alcaldia, els republicans esperaven millorar resultats a les eleccions municipals a Manresa al cap de quatre anys i estar més a pop de la majoria absoluta. No és ben bé el que ha passat.

És veritat que els de Marc Aloy han obtingut un regidor més que els de Ramon Bacardit, però també és veritat que abans tots dos tenien vuit cadires al consistori, i ara ERC en té set i Junts n’aconsegueix sis. N’han perdut respectivament una i dues. En conjunt, la coalició que ha governat Manresa els darrers quatre anys ha deixat anar una cinquena part de les seves forces. I si ens fixem en els vots populars, allà on sumaven un 56% del total, ara sumen el 44%.

Pactòmetre: com ho té Marc Aloy per tornar a ser alcalde?

Però Marc Aloy té raons per estar content malgrat el toc d’atenció dels electors. La normativa que regeix les eleccions municipals s’assembla a l’acudit dels dos exploradors que fugen d’un lleó. Un diu: no podem córrer més que ell. L’altre respon: no vull córrer més que ell, vull córrer més que tu. Passar d’un 28% fa quatre anys a un 24% aquest any com ha fet Esquerra a Manresa no és per penjar-se medalles, però encara que sembli coixa, ha corregut més que Junts. Aquest ha baixat el doble: vuit punts. Aloy ho té bé per salvar-se del lleó durant el ple que l’ha de ratificar com a alcalde, a mitjans de juny. Només ho podria impedir la formació d’una coalició alternativa que aplegués Junts, el PSC i la CUP, una barreja força improbable, o Junts, PSC, Impulsem i el Front Nacional, una amanida que requereix molta imaginació.

I una altra raó de Marc Aloy per estar content és que va pel camí de ser l’excepció dins la patacada del seu partit. ERC passa de primer a quart a Barcelona, on el seu tall del pastís es redueix a la meitat. Veu amenaçada l’alcaldia de Tarragona, on el PSC li treu un bon avantatge. Passa de primera a tercera força a Lleida, que també podria perdre en benefici del PSC. També recula a Girona, on ja estava força enrere. I a Santa Coloma de Gramenet el desembarcament de Gabriel Rufián no li fa ni pessigolles a l’alcaldessa socialista Núria Parlón, que conserva la majoria absolutíssima. El portaveu republicà al Congrés aconsegueix que la seva formació passi del 10% al 15%. Amb independència de si els pactes salven la situació en algun d’aquests ajuntaments, Aloy serà una singularitat victoriosa en els resultats d’ERC a les poblacions de més de setanta mil habitants.

En moltes d’aquestes poblacions el PSC se situa en primera posició i fins i tot millora resultats, però tombar Tarragona o Lleida no el consolarà d’haver vist com la recta final del recompte li pispava l’alcaldia de Barcelona a favor de Xavier Trias, el més convergent dels candidats de Junts. Al final ha funcionat el famós «gen convergent», que només esperava l’ocasió de mostrar-se després de la travessia del desert a què el van sotmetre els vaivens i els dubtes de les encarnacions anteriors. Diuen els experts en el negoci borsari que tot el que puja baixa un dia o altre, i la pujada d’Esquerra de fa quatre anys s’ha convertit en una baixada en una mesura semblant a la correcció a l’alça de la baixada juntista equivalent. Llavors els de Puigdemont van comparèixer acomplexats i plens de dubtes, mentre que Esquerra estava arribant al cim de la seva fase ascendent. Al conjunt de Catalunya ERC va obtenir el 23% dels vots davant del 16% de Junts. Ara les posicions s’han invertit i Junts supera ERC, ni que sigui per unes dècimes.

Fa quatre anys ERC va ser el partit més votat als municipis catalans, mentre que ahir la primera plaça se la va adjudicar el PSC amb un 24% i un creixement de dos punts. El socialisme resisteix a Catalunya en una jornada que no li ha estat gens bona al conjunt espanyol, però en aquestes eleccions no només compten els percentatges globals sinó les places conquerides. Per fer que Collboni plantés la bandera a la plaça de Sant Jaume caldria la mena de pacte que provoca cremor d’estómac a les bases dels partits. Caldria, per exemple, que rebés al mateix temps el suport de Maragall i de Colau, però bases i electors republicans prefereixen l’entesa amb Junts, sobretot ara que el PSC de Salvador Illa no dissimula una espanyolitat desacomplexada. Però després del que va passar fa quatre anys, quan Manuel Valls va posar la qüestió nacional davant de la ideologia conservadora per evitar un alcalde independentista al cap i casal, qualsevol cosa es pot esperar de la selva de les negociacions.

Ahir mateix van començar a funcionar a tot drap les gomes d’esborrar línies vermelles. El que passi a l’Ajuntament de Barcelona establirà triangulacions amb la Generalitat i amb les aliances que sostenen l’estabilitat del Govern espanyol. Esquerra i Junts estan a matadegolla al Parlament. Junts s’entén amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Esquerra ha estat salvant els mobles del Govern espanyol de coalició, de manera que al Congrés dels Diputats funciona un tripartit amb complements, tot i que de cara a les generals de finals d’any tothom voldrà marcar perfil i posar en relleu les diferències. La triangulació també afecta les interioritats de Junts per Catalunya, i, de rebot, la seva actitud respecte del Govern de Pere Aragonès. La victòria de Trias dona esperances als qui lamenten la sortida del Govern i voldrien moderar el discurs de Laura Borràs i els seus fidels. Aquests haurien vist reforçada la seva posició en cas de derrota del candidat que va amagar les sigles del partit i es va cuidar de no implicar la presidenta a la campanya. El vell «gen convergent», que resa a Sant Pancraç –salut i feina– com va ensenyar-li Jordi Pujol, està content amb Trias i per això s’ha tret la son de les orelles.

Amb independència del que s’aconsegueixi al laboratori dels pactes, avui Trias apareix com a vencedor. I, per tant, no hi apareix Collboni. Aquest fet deixa Pedro Sánchez sense l’única alegria amb què es podria consolar de les derrotes de la jornada. El PP ha iniciat la reconquesta amb la mirada posada en les eleccions generals de finals d’any, i el mapa de les capitals i de les autonomies avui és més blau que ahir. Fa quatre anys el PSOE va superar el PP a les municipals per 1,6 milions de vots. A les d’ahir el PP va quedar davant del PSOE amb una diferència superior al mig milió de vots. Però, com ja hem indicat, les places conquerides són tant o més importants que els percentatges, ja que sobre l’alegria de la seva conquesta es vol forjar l’estat d’ànim guanyador que arribi fins a les eleccions generals, escampant la certesa de l’inevitable retorn conservador i l’ensorrament del sanchisme. Ahir la dreta va conquerir places roges tan importants com València i Sevilla, i es va imposar a les eleccions als parlaments regionals de comunitats governades per l’esquerra com el País Valencià, les illes Balears i Aragó. Ja es comencen a escoltar veus de preocupació per com afectarà la normalització lingüística no només el retorn del PP als governs valencià i illenc, sinó també la seva dependència de Vox.

La conquesta del Regne de València i la seva capital, i la del Regne de Mallorca, per les forces dels estendards del nacionalisme conservador hispànic, té per a Alberto Núñez Feijóo un valor afegit: frena les ànsies d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta madrilenya que està esperant una entrebancada del líder del partit per fer-lo caure com va fer caure Pablo Casado i, aquesta vegada, substituir-lo. Per fer-ho havien de coincidir un mal resultat estatal i un gran resultat madrileny. La primera condició no s’ha donat. Quant a la segona, el PP ha triomfat tant al Parlament regional madrileny com al consistori de la capital. En aquest, el PP assoleix la majoria absoluta, en part per la desaparició de Ciutadans però també perquè l’esquerra s’enfonsa. En canvi a la comunitat, que és el territori d’Ayuso, l’ascens d’aquesta en percentatge és equivalent a la reculada de Vox i la majoria absoluta de diputats guardaria relació, en cas de confirmar-se, amb el fet que Podemos no hagi aconseguit travessar la barrera del cinc per cent, demostrant així els efectes desastrosos de la fragmentació de l’esquerra més esquerrana. La responsabilitat de Pablo Iglesias serà indissimulable.