La crònica del ple: la transsubstanciació de Junts i la riera riallera d'Aloy

Dijous els regidors que formaran l’equip de govern de Manresa es van fer la foto a l’ignasià Pou de la Llum per la signatura del pacte, i l’endemà Ramon Bacardit va reunir els seus per retratar-se al Carme. El Pou de la Llum és a l’indret on Ignasi de Loiola potser va tenir la revelació lluminosa que va orientar la resta de la seva vida i va reduplicar la seva fe. I al Carme hi va entrar la Misteriosa Llum.

A l’equip que nomenarà l’alcalde Marc Aloy i al conjunt del consistori que ahir van rebre medalla i cadira (només l’alcalde, el secretari i la interventora seuen en una butaca digna d’aquest nom) els caldrà una il·luminació tant o més potent que la ignasiana per treure la ciutat del pou de l’endarreriment i fer que els ciutadans vencin la desafecció expressada fa vint dies amb l’abstenció massiva. I també els convindrà alguna mena de prodigi que operi uns efectes com els de la Llum del Carme sobre el bisbe de Vic. Aquest va caure de genolls i va permetre l’obra de la Séquia; avui el senyor a qui cal tòrcer el braç és el conjunt de les administracions nacionals i estatals que mantenen la ciutat abandonada com el forat del dònut. Per aconseguir-ho caldrà que tothom hi posi l’espatlla, però el cert és que la cosa no comença gens bé, vist el que s’ha vist els dies previs. ¿Hauran de recórrer al sant Ignasi d’en Galdric perquè ressusciti la Concòrdia medieval com qui ressuscita gallines?

El discurs de Ramon Bacardit en el ple d’investidura fa pensar que les aigües poden calmar-se, però el de Marc Aloy contenia unes quantes fiblades hereves dels dies recents. L’endemà d’unes eleccions sense majories absolutes els missatges i les telefonades van en totes direccions. Això ho sap tothom i és profecia, però aquest mateix tothom fa grans escarafalls quan es divulguen les trucades dels altres. Es tracta d’afeblir el contrari en les negociacions. Unes negociacions que demanen discreció, just el contrari del que ha passat a Manresa, i ara tot són retrets.

La notícia de l’acord tripartit va ser rebut per Junts amb un pomell de floretes cap a Marc Aloy: «Falsedat, deslleialtat, opacitat i actitud deshonesta». ERC no responia directament, però el bloc del negociador Ramon Fontdevila recollia que Bacardit havia trucat al PSC per a un pacte que necessitaria els vots del Front Nacional. L’exconvergent replicava que ERC tenia decidit el tripartit des del principi. D’això modernament en diuen «lluita pel relat». S’arribava a la solemne sessió amb les espases alçades i els ànims escalfats, com ho demostrava la convocatòria de manifestació de l’ANC, abans plataforma unitària i avui assot de tebis i pactistes.

En aquesta convocatòria Junts ha operat el miracle de la transsubstantaciació, que consisteix a ser una altra cosa sense deixar de ser el mateix. En l’Eucaristia un tros de pa es converteix en el cos de Crist perquè canvia la seva substància sense canviar la seva matèria de pasta de farina a la planxa. A l’Ajuntament de Manresa Junts es transsubstancia per ser un altre Junts diferent del Junts d’abans però sense deixar de ser Junts i amb uns quants del Junts d’abans a dins del nou Junts.

Del pecat de pactar amb «els del 155» no en va parlar Ramon Bacardit (Junts ho ha fet i ho fa a molts llocs), sinó Roser Alegre, de Fem, i Sergi Perramon, del Front. Aquest va deixar anar algun comentari sobre la legitimitat del nou govern que recordava la campanya del PP contra Sánchez. Però el discurs del candidat de Junts no anunciava bel·licositat. Quan arribin impostos i pressupostos ja veurem què passa.

I l’alcalde? Marc Aloy va donar pistes de la seva recepta per superar la crisi d’autoestima de la ciutat, i que consisteix a dir que Manresa és fantàstica, i més que ho serà. Ni Pou de la Llum ni Llum del Carme: la font d’inspiració de la primera autoritat municipal és l’Anella Verda, on li agrada anar a córrer per oxigenar-se. És el que va explicar al discurs de reestrena, que de sobre es va omplir de poesia bucolicopaisatgista. Va parlar de com la natura «regalava una verdor esclatant» i s’escolta la remor de l’aigua baixant per la riera de Rajadell. Allà, amb les endorfines a mil, va pensar les decisions a prendre i en el que diria en el seu primer discurs del nou mandat. I va decidir que diria que Manresa no és ni grisa ni mediocre, sinó una ciutat fantàstica per viure-hi, on hi ha de tot en una dimensió d’escala humana.

És a dir, que la qüestió consisteix, abans de res, que ens ho creguem. Sens dubte, és una recepta força econòmica.

Subscriu-te per seguir llegint