De Guti a Vinícius, per Josep Pedrerol

Fa 17 anys, ja ha plogut, Javier Aguirre, aleshores entrenador de l’Atlètic de Madrid, va dissenyar un pla per frenar el futbolista més genial i diferent d’aquell Reial Madrid: José María Gutiérrez, Guti. Consistia a fer faltes constants per frenar el seu futbol; això sí, sense que es notés gaire. Accions lleus i discretes, amb diferents infractors, per acabar el partit amb onze jugadors. Aquell dia, Guti va rebre deu faltes dels jugadors dirigits per Javier Aguirre. Curiosament, les mateixes que va patir ahir Vinícius a Mallorca. A la banqueta rival, és clar, el mateix Javier Aguirre, amb algun cabell blanc més i moltes batalles disputades. El mexicà porta al futbol gairebé tant de temps com el mateix futbol: se les sap totes, treu suc de qualsevol plantilla i és especialista en guerra de guerrilles, en què es jugui poc. El Mallorca, que va deixar el Madrid molt tocat a la lliga amb la victòria, va cometre 29 faltes. I la majoria, com dèiem, se les va emportar una vegada més Vinícius.

La seva velocitat, potència i habilitat el converteixen en un futbolista molt difícil d’aturar. La recepta per fer-ho són marcatges aspres, ahir se les va veure amb Maffeo i Raíllo, ni més ni menys, i tota mena d’accions al límit. Empentes, cops, puntades de peu... Però això no és tot. Els rivals saben que el brasiler és de sang calenta, no s’arronsa ni davant les puntades de peu ni davant les provocacions, i el busquen per treure’l del partit, perquè protesti als àrbitres i acabi encenent la grada de l’equip rival. Sense anar més lluny, ahir, en un gest que sobrava, va mostrar al públic l’escut del Madrid quan es retirava al descans (Raíllo ho va aprofitar i li va tornar el gest). El brasiler té molta personalitat, no hi ha dubte, ja es posava l’equip a l’esquena la primera temporada, amb només 18 anys, quan als altres els cremava la pilota. Aleshores li fallava la punteria, assumpte que ha millorat i que el converteix en el jugador més temible del Reial Madrid. Ara segueix demanant la pilota sense parar i l’objectiu del Mallorca era aturar-lo amb els peus, amb els braços, amb els gestos i amb les paraules, i aconseguir treure’l de polleguera. Tot i això, va ser el millor d’un equip en què resulta preocupant que un futbolista tancat per dos o tres rivals fos el millor.