Oda al futbol de quan érem nens

Es diu, i és ben veritat, que el futbol ens retorna a la infantesa. Alguns partits tenen el poder de fer-ho, si més no. Hi ha noms que ens recorden quan érem nens i que ens connecten amb el pare, com els de Lángara, Herrerita o Emilín, o que ens evoquen tardes de ràdio i piles de cromos per canviar a l'hora del pati. Posem-hi Carlos Tartiere, Galán, Iriarte i Carrete.

"L'Oviedo fa il·lusió, és clar", comenta en Josep. És un històric. "Qualsevol altre -diu més d'un nom-, segurament et guanyaria igual, però no seria el mateix". Fa 37 anys, "era al camp en el 6 a 2 contra la UE Figueres de Mané", també en el 0 a 4 contra el Sabadell. Ara no sembla que esperi viure un resultat positiu. De fet, és una sensació que es palpa a la grada. Les dues categories de diferència espanten. També el nom de Santi Cazorla, que s'ha quedat a la banqueta. Només falta que Masca remati un córner al minut 2 i posi el 0 a 1. "Ens han aixafat la festa massa aviat", se sent. "És el pitjor que ens podia passar", s'escolta també. "Si pressionem amb la vista, no sé si els espantarem massa", diu un en veure que cap dels davanters va a pressionar els centrals.

Al futbol, a vegades és l'equip qui contagia la grada. En aquest cas, passa exactament així quan als minuts 18 i 19 hi ha el primer xut a porta i la primera arribada amb un cert perill. Preludi del gol de l'empat de Baquero i del despertar de l'equip i l'afició que sembla que es creu el crit, tan habitual en aquestes eliminatòries tan desequilibrades, que deixa anar per primer cop de "sí que es pot!". Tot i això, els comentaris comencen a anar en el sentit de "tant de bo puguem arribar a la mitja part amb l'empat". És una victòria. I resistir tota la segona part, amb Santi Cazorla al camp. I la primera part de la pròrroga. Fins al minut 112, quan equip i afició es creien que durien l'Oviedo als penals "i, després,vess a saber!"

Hi ha 3.177 espectadors. Rècord històric a l'Estadi del Congost. L'any passat, contra el Pontevedra en van ser 2.198. "És que és l'Oviedo", insisteix en Josep.

Les millors imatges del CE Manresa - Real Oviedo

Veure Galeria

Els capricis del calendari han volgut que l'eliminatòria entre el CE Manresa i el Real Oviedo i la resta de partits d'aquesta tongada de la Copa del Rei es disputi en una setmana en què hem viscut un Barça - Madrid en horari universal, amb samarretes posades a la venda per 400 i 3.000 euros fent llengota a no se sap qui i amb dos Rollings Stones a la Llotja de l'Estadi de Montjuïc; en què hem assistit al lliurament de la Pilota d'Or, un premi individual en un esport col·lectiu convertit en una cerimònia xovinista amb pretensions de Gala dels Oscars; i en què hem vist l'exhibició de poder i de manca d'escrúpols de la FIFA en imposar el Mundial del 2034 perquè es disputi a l'Aràbia Saudita, un altre cop a l'hivern, un altre cop trasbalsar totes les competicions.

Són partits com el CE Manresa - Real Oviedo i la majoria dels que s'han disputat en aquesta primera tongada d'eliminatòries de la Copa del Rei i l'entusiasmen d'aficions com la que va desbordar el Nou Estadi del Congost les qui ens recorden per què ens vam aficionar al futbol i per què el futbol ens agrada tant. També ens fan adonar que ens hem fet grans. I que, en aquest trànsit, el futbol s'ha convertit en un espectacle en què els clubs s'han convertit en multinacionals de la indústria de l'entreteniment i aquests mateixos clubs i els seus jugadors i els tornejos que disputen, en productes financers amb què especular a la borsa dels sentiments dels seus fans.

Potser uns quants dels nens que ahir eren a les grades del Congost, atabalats entre la irrealitat del futbol virtual i el de la Kings League, hagin arribat a comprendre quina n'és l'essència i de què parlem quan parlem de futbol.