«Sóc una persona que per necessitat s’ha hagut de fer a si mateix»

Josep Maria Herms va ser elegit tot just fa una setmana president del Bàsquet Manresa. Es defineix com una persona marcada per la mort del pare quan tot just tenia 8 anys i es mostra ambiciós en els objectius esportius que vol per a l’equip i confiat que Manresa respondrà a l’ampliació de capital del club. L'entrevista concedida a Regió7 l'hem dividit en tres parts. En aquesta, revela la seva vessant més personal.

Qui és en Josep Maria Herms?

«L’ampliació de capital mesurarà l’ambició de Manresa com a ciutat»

Soc una persona nascuda a Manresa l’any 1971, encara que visc a Santpedor d'ençà que vaig perdre el meu pare de ben petit, amb 8 anys. Sortia d’anar a veure un client i un cotxe el va atropellar. Eren els anys de la crisi tan forta del tèxtil i, per diverses raons, vam quedar ben pelats. Vam anar a viure a casa dels avis de la mare, a Santpedor. Em considero manresà i, de fet, en tots els projectes hi faig sortir Manresa, en fotografies, vídeos, imatges...

Entenc que la mort del pare l’ha marcat profundament. En quin sentit diria?

En el meu caràcter, segur. Perquè, amb el temps, ha anat quallant en mi la idea que en aquesta vida hi havia dos principis que havia de tenir presents: primer, que si volia aconseguir algun objectiu, me l’havia de treballar perquè ni tenia recursos, ni tenia ningú que em pogués donar un cop de mà. I, segon, que si n’hi havia algun que s'ho valia, l’havia de lluitar des del primer moment, sense esperar-me perquè pot passar que un dia surtis d’un restaurant i se t’endugui un cotxe. Aquests dos principis han marcat la meva trajectòria vital.

Es definiria com un home fet a si mateix?

Sí, encara que sembli pretensiós. Soc una persona feta a si mateix per necessitat. Perquè vam quedar a zero. Perquè al cap de pocs mesos de morir el pare, també em va morir l’avi perquè no va poder suportar la mort del seu fill. No teníem recursos i m’ho vaig haver de fer tot jo. Tot el que tinc ho he aconseguit a còpia de treballar.

Què és i què fa Playmedia Group?

És una empresa que es dedica a crear espais per generar dinàmiques econòmiques. El que ens diuen els cients és que volem que la gent ens vingui i hi deixi diners. I, en paral·lel, també fem que l’espai que creem no només generi recursos sinó que també sigui fàcil de comunicar, que se’n parli als mitjans. I tant per a projectes culturals com per a l’oci i l’entreteniment, i per a les grans marques, sigui una cervesera, la clínica Dexeus, un grup hoteler o el Vaticà. La pregunta que ens fem sempre és què podem fer perquè la gent hi vulgui venir.

Com lliga amb l’Escola Massana?

Vaig estudiar disseny de producte a l’Escola Massana. Soc una persona extremadament curiosa. Soc d’aquelles persones que de petit trencava les bales per veure com estaven fetes. M’interessa tot. Vaig trobar que el disseny gràfic, en aquell moment, era massa pla i em va cridar més l’atenció entrar en el món dels objectes i pensar que havien de funcionar i que havien de ser bonics. En acabar, em van convalidar assignatures i vaig fer disseny gràfic.

Quina va ser la primera feina?

Bé, jo vaig començar a treballar a 16 anys en supermercats, fàbriques... en tot el que podia. Però, en aquest sector, el primer que vaig fer com a autònom va ser dissenyar sets de televisió per TV3, Canal 9, Tele Madrid... Fins que un dia va aparèixer una empresa de producció que volia presentar-se a un concurs a Itàlia per fer una mena de museu, em van dir que m’havien seguit i si m’hi veia capaç, vaig dir que sí i va anar bé. I partir d’aquí vam anar creixent i fins avui.

D’on li ve l’afició al bàsquet?

De jugar-hi, a la Salle. Tenia un entrenador excepcional, en Francesc Cañellas, que també havia entrenat al Manresa. Teníem un bon equip. En paral·lel, també feia natació a Manresa. Un dia vaig veure que em quedaria petit...

Jugava de pivot? No és pas baix.

No!, feia d’escorta. Faig 1,83. Veient que el nostre base fa 1,78, potser sí que hagués pogut seguir! Però, no, la natació també m’agradava i vaig fer el canvi.

On era o què feia 25 anys quan el TDK va guanyar la lliga?

Escoltava el partit per la ràdio. Recordo baixar cap al passeig i adonar-me del que havia passat. Perquè una cosa era escoltar-ho per la ràdio i sí, entendre que el que s’havia aconseguit era espectacular, però va ser quan vaig arribar al passeig quan vaig comprendre la dimensió del que havia succeït. Era una barbaritat!

Des de quan és soci del Manresa?

Soci, des de no fa massa temps. D’anar-hi, des de ben petit. Recordo un partit contra el Barça de quan l’Epi anunciava la Nocilla i el públic li cridava que se la menjaria la seva tia, o una cosa semblant.