Entrevista | Martí Perarnau periodista i autor de "Déu salvi el Pep"

"El Pep no s'ha estovat, però ara té més capacitat de relativitzar"

Els set anys de Guardiola al Manchester City queden reflectits gairebé dia a dia amb "Déu salvi el Pep", l'última part de la trilogia sobre la feina del santpedorenc des que va deixar el Barça

Martí Perarnau dona per acabada la sèrie de llibres sobre Pep Guardiola

Martí Perarnau dona per acabada la sèrie de llibres sobre Pep Guardiola / Loles Vives

Jordi Agut

Jordi Agut

El santpedorenc Pep Guardiola ha estat notícia aquests dies pel premi The Best de la FIFA com a millor entrenador de l'any. Setmanes enrere, el periodista Martí Perarnau (1955) va treure el llibre final de la trilogia sobre els seus anys entrenant fora del Barça. Després de "Herr Pep" i "La metamorfosi", centrats en els tres cursos al Bayern de Munic, arriba "Déu salvi el Pep", una descripció dels set exercicis al Manchester City que van acabar amb el triplet, el juny passat.

La portada de l'edició catalana de "Déu salvi el Pep"

La portada de l'edició catalana de "Déu salvi el Pep" / Córner Editorial

Aquest era el tercer llibre de la trilogia. Vostè també s’ha buidat, quan els ha acabat?

Tinc la certesa que és el punt final per moltes raons. Fer el seguiment de tot és molt exhaustiu. També perquè són deu anys des que vaig començar a anar a Munic i perquè la pel·lícula va acabar rodona i això m’ajudava a no estirar més el xiclet. El final feliç va ser un punt final per a mi.

Es va acabar perquè es va guanyar tot o ja estava previst, passés el que passés?

Amb l’editor havíem previst acabar-ho. Quan encara faltava guanyar la Champions potser dubtàvem, però ell va dir que ho acabéssim ni que no es guanyés. No es tracta que sigui una història de pel·lícula americana, sinó basada en fets reals. Si guanyes, perfecte, perquè la foto de portada és el Pep amb la Champions, però si no, hauria estat amb els altres dos trofeus. Canvia la foto, però no el contingut.

El títol també hauria estat el mateix?

Sí, el teníem clar, tot i que fa un parell d’anys, quan van perdre la final de la Champions contra el Chelsea, el títol provisional era «Agonia i glòria» per reflectir tot el que hi ha hagut. Però quan es va morir la reina i va arribar Carles III, ens ho van posar fàcil. És el rei del futbol a Anglaterra i havia de ser aquest.

El llibre és un dietari dels set anys, partit per partit. És únicament per a gent molt futbolera i no tant per a públic en general?

Un llibre sobre el Pep ha de ser futboler, és la seva essència. Tampoc no és cap biografia. La gent parla de mi com a biògraf, però no és el que he escrit en tres llibres. He fet un dietari. Sí que hi ha temporades molt futboleres, però d’altres en què he fugit d’això. Una només és de sopars amb ell. He intentat abocar-hi d’altres activitats seves com la música o els escacs.

Es busca reflectir la seva evolució com a entrenador?

Sí, però no ha estat buscat. Quan vaig començar a Munic vaig pensar en el format i l’únic que vaig trobar vaig ser aquest. En el segon llibre, «La metamorfosi», el vaig variar per mostrar com havia anat canviant a Alemanya. Però ara, per a set anys, l’únic format que permetria reflectir això era aquest. El 2016 jo llegia «Converses amb Goethe» d’Eckermann. M’hi veia reflectit perquè ell anava cada matí a casa de Goethe a veure què li passava i ell li explicava de tot. La meva feina era aquesta i allò era un dietari. 

S’ha notat com algú aliè al grup de persones que envolten Guardiola i a ell mateix o molt integrat?

Al principi sí que era un personatge estrany. No ens coneixíem amb ell, ni amb el seu entorn, només amb Manel Estiarte, amb qui tenim amistat des de fa molts anys. Em veien amb un ple distanciament. Després de tres anys a Munic hi va haver una relació més profunda i a Manchester tot va ser molt més senzill, ara amb nova gent com Rodolfo Borrell, a qui coneixia, o Juanma Lillo, amb qui som molt amics.

És a dir, va arribar a Guardiola a través d’Estiarte?

Sí, li vaig plantejar el gener del 2013, quan va fitxar pel Bayern i li vaig plantejar una idea molt menys ambiciosa, anar a Munic un any, veure els partits des de fora i si alguna vegada hi podia parlar, millor. El Manel ho va gestionar quan el Pep era a Nova York i ho va fer tan bé que ho va convertir en un accés complert al vestidor.

Durant aquest temps hi ha hagut temes tangencials com la covid o el procés català que surten poc o no surten al llibre. És voluntari, evitar-los?

Sí, però no per cap raó sinó per no apartar-me del focus del futbol. Caldria un llibre de 7.000 pàgines i no de 700, per posar tot el que ha passat i jo he vist. En els dos anys de covid no hi vaig anar. No podia ser un llibre infinit. També em volia allunyar de fer un retrat biogràfic. No li he demanat mai i tampoc no tinc l’autorització per fer-ho. De temes allunyats només hi ha l’atemptat del maig el 2017 al Manchester Arena i era perquè la família en va resultar afectada.

En el llibre explica que Guardiola li ha dit que no llegirà aquests llibres fins d’aquí a molt temps, quan ja no sigui entrenador. Se’l creu, que no els hagi llegit?

Sí, n’estic segur. El Manel ho ha fet, la Cristina, la seva esposa, ho ha fet, els fills suposo que també, el germà, el Pere, el pare, el Valentí... però ell no. Això m’ho va prometre des de primer cop i em va repetir el mateix. Imputs sí que li han arribat. Recordo que en el primer, «Herr Pep», la Cristina em deia «som al llit i llegeixo el llibre i penso que caram, com és aquest paio».

Cap al final parla d’un Guardiola que ara ho relativitza més tot. Ha notat, aquest procés?

Sí, però no vol perdre ni esmorzant. L’afecten menys les coses, però vol seguir guanyant com el primer dia. No s’ha estovat. Però sí que és veritat que quan les coses no surten bé, té una capacitat de relativitzar-ho que abans no tenia.

I aquest Guardiola que relativitza hauria encarat diferent les coses que van passar quan va sortir de Barça, el 2012, ho hauria estat igual?

No hi té gaire a veure. S’ha posat molt el focus en la frase aquella que «ens farem mal» i en els jugadors, però la raó principal de la seva marxa no era aquesta. El pas dels anys ha demostrat que era la sintonia amb la junta. Txiki Begiristain, que és qui el va posar d’entrenador, havia marxat i les relacions amb el president Rosell no eren fluïdes. Aquest va ser el tema principal.

Veu molt difícil que pugui tornar al Barça fent qualsevol cosa?

No tinc resposta. No el veig fent d’entrenador i tornant a cap lloc on ja hagi fet aquesta funció. No el veig tornant a fer el que ja ha fet. Però que pugui tornar en alguna funció especial que li dissenyi algú i ell se senti còmode, ho veig perquè és molt culer. Tampoc crec que sigui per a demà passat. Té camí al City i té una il·lusió manifestada que és portar una selecció en un torneig club i això fa que passi un cert temps.

Parlant de seleccions, a quina el veu més proper?

Més en una d’europea que en una de sud-americana. A Anglaterra per raons òbvies de proximitat, el Manchester City, amb mitja selecció a les seves ordres. També Holanda, per l’arrel amb Cruyff, tindria un encaix natural raonable. Fins i tot Alemanya, tot i que algun alemany potser t’engega a fer punyetes. A qualsevol dels tres països el veuria.

Que acabés de seleccionador anglès després que es digués que el seu futbol no hi triomfaria, seria un final paradoxal?

Seria un bon punt final de la peripècia.

I quedar campió del món al Bernabéu, el 2030?

[Riu]. No hi havia pensat. És un estadi on ho ha passat malament, però també els ho ha fet passar malament. Seria un indret interessant.

El 2015 va fer un acte per a Ampans al teatre Kursaal de Manresa en què va dir que el que desitgen tots els jugadors és que se’ls estimi. També és el que desitja més per a ell?

Sí. N’hem parlat de vegades. Vol estimar i ser estimat, és una paraula que utilitza molt. Ell pateix pels jugadors i creu que no l’estimaran si no els fa jugar. No ho fas per perjudicar-lo, però li causes un mal. Això el frustra molt i no l’influeix per fer les alineacions, però de tant en tant sí que pesa en algunes decisions que pren. 

I aleshores com tolera tenir molta gent que directament l’odia?

Això no ho porta malament. Amb els anys ha après que importa que t’estimi qui tu estimes. No pots ser estimat per tothom, probablement seria dolenta, aquesta unanimitat. Sap que té una personalitat que mou molt i ho accepta.

Hem mencionat abans Manel Estiarte. Què representa, per a Guardiola?

El veig com un germà gran seu, algú amb molt sentit comú i molt humil, tot i que ha estat el millor en el que ha fet. Té una manera de ser tan positiva que per al Pep és gairebé com un calmant. És la certesa que tinc el germà gran per ajudar-me en allò que necessito.

I a Estiarte, un esportista top que podria estar fent d’altres coses des d’un primer pla, que li aporta aquesta funció al costat de Guardiola?

Per al Manel ha estat com una mena de segona carrera esportiva. La primera va ser llarguíssima i plena d’èxits, però es va acabar el 2000, a Sydney. Va passar uns anys de reconversió a la vida civil. Quan va arribar al Barça el 2008 crea una segona carrera en què ja no és practicant, però en què viu tot allò que viu un esportista d’elit exactament igual. Hem parlat de l’adrenalina abans dels partits, però ha estat quinze anys un altre cop a l’elit mundial, de d’una vessant diferent però vivint experiències com quan jugava. 

S’ha de ser generós, per passar a un segon terme havent estat un número 1?

Sí, però té una virtut que no hauríem encertat els que el coneixíem quan era jove, en el meu cas en els Jocs de Moscou del 1980. No hauria pensat mai que arribaria a tenir una humilitat tan immensa havent estat un esportista potent i amb una personalitat gairebé de cregut. Es pot deixar la pell per ajudar-te. N’estic enamorat, no només pel que m’ha ajudat sinó perquè és una persona encantadora.

Ara li haurà de fer la biografia a ell.

Mmmm, no sé si voldrà [riu]. És molt llest i em coneix massa.

Subscriu-te per seguir llegint