Pogacar no en deixa ni una a la Volta

Tadej Pogacar no només ha vingut a guanyar la Volta. També la corre per endur-se'n tantes etapes com pugui i deixar el seu nom inscrit als ports més mítics de les carreteres catalanes. Segona etapa de muntanya consecutiva, de 176 km entre Sant Joan de les Abadesses i Port Ainé, amb 3.800 metres de desnivell positiu i amb tres ports de muntanya, el de Toses de primera categoria i el Cantó i Port Ainé de categoria especial, i segona exhibició de l’eslovè. D’entre els mortals, Mikel Landa (Soudal Quick Step) ha tornat a fer segon i incrementa l'avantatge respecte del tercer, Alexandr Vlasov (Bora Hansgrohe).

El ciclisme són els corredors i les carreteres i els ports de muntanya, però també els rivals. Qualsevol ciclista en necessita un que estigui al seu nivell. No sembla que Tadej Pogacar en pugui trobar cap a la Volta actual. Ja li va passar a l’Strade Bianche, la clàssica de l’sterrato que aspira a monument. Va dir el “berguedà” Sepp Kuss que el que s’hi dirimia és qui en quedava segon. Passa el mateix a la Volta. El nord-americà ja és setè a 39'' del podi, a l'espera del que pugui fer a la "seva" berguedana de dissabte.

A l’era del Big Six ciclista (Tadej Pogacar, Jonas Vingegaard, Primoz Roglic, Remco Evenepoel, Mathieu Van der Poel i Wout van Aert) les rivalitats ja no només s’expressen en els enfrontaments directes entre ells, també es discuteixen en la distància. De forma que mentre Pogacar i Vingegaard no es tornen a trobar al Tour de França per desempatar-hi, en són els guanyadors de les últimes quatre edicions, dues cadascun, sembla que a les carreres en què participin corrin no contra els que hi ha inscrits, sinó l’un contra l’altre. Com un duel virtual en què compta tant guanyar com la manera de fer-ho.

Així, hem vist ja com el danès del Visma - Lease a Bike s’enduia totes les etapes del Gran Camiño amb atacs des de lluny, com per exhibir superioritat, i com ho tornava a fer a la Tirrè - Adriàtic, i que l’eslovè de l’UAE li responia a l’Strade Bianche amb un atac de més lluny encara, a 80 quilòmetres de meta. I ara el veiem a la Volta, disposat a no deixar-ne passar ni una, encara que la pugui espifiar el primer dia per un error de càlcul, o que les etapes de Lleida i Viladecans siguin per als esprintadors purs. De tres, ja en té dues.

En quin moment atacaria Pogacar?

Com a Vallter, l’única incògnita era saber en quin moment de l’ascensió a Port Ainé atacaria Pogacar per deixar a la resta empaitant el segon lloc de la general. Perquè hi havia la cursa contra Vingegaard però també l’ambició d’inscriure el seu nom entre els guanyadors d’un dels ports més emblemàtics de la Volta. Esteban Chaves (2021), Thomas De Gent (2016) i Dan Martin (2013), en són els darrers guanyadors.

El Visma - Lease a Bike havia endurit la pujada al port del Cantó, en un moviment que feia dir que l’equip de Kuss (novè a 2:21 del lideratge) insinuava alguna ofensiva posterior i que va servir per anul·lar l’escapada de deu corredors que s’havia format tot just sortir sense que mai arribés als dos minuts.

Més creïble va ser que fos Jan Hirt del Soudal qui agafés el comandament a Port Ainé amb la intenció de consolidar el segon lloc de Mikel Landa. Amb l’UAE tan impassible com al Cantó. I el pilot descomponent-se quilòmetre a quilòmetre a l’espera que un atac el trinxés completament.

Va arribar a 7,4 km de l’arribada, una mica abans que a Vallter. Va ser Landa qui va esgarriar el galliner, li va respondre Pogacar que el va passar com si res, el va agafar i el va deixar, i va reaccionar Kuss que amb facilitat va atrapar Landa i tots dos van anar fent camí, més pendents del temps que podien treure als del darrere que no pas del que anaven perdent respecte del líder inabastable. Se’ls va unir Chris Harper (Jayco AlUla) a 3,5 km, a l’altura de Sant Joan de l’Erm. Dels tres, només va resistir l’envit Landa, a major glòria del landisme, per afermar-se a la segona posició de la general.