«Al Geomuseu s’aprèn d’una forma pedagògica»

Una llauna de Coca-Cola o de qualsevol refresc està fabricada a partir d’un mineral, la bauxita. El nostre dia a dia està ple d’exemples com aquest que ens demostren la gran dependència que té la societat contemporània dels minerals. Ho podem constatar al Geomuseu de Manresa, històricament conegut com a Museu de Geologia Valentí Masachs. Des de fa any i mig, la seva conservadora de mineralogia és Nor Sidki-Rius (Manresa 1994) que va agafar el relleu de Joaquim Sanz Balagué. Ho fa sota la supervisió de Pura Alfonso, directora. L’activitat de conservació del museu és vocacional, sense retribuir. No és, però, la primera vegada que els mitjans de comunicació parlen o entrevisten Sidki-Rius. L’any 2011 va ser proclamada pubilla de Manresa, per passar-ho a ser, posteriorment, de la Catalunya Central i de Catalunya. Fa molt poc que Nor Sidki-Rius ha acabat el doctorat, amb la menció de cum laude. La seva formació acadèmica va començar a l’Escola Sant Ignasi, per continuar secundària a l’Institut Lluís de Peguera i el estudis universitaris superiors d’enginyeria de mines i el màster a la UPC, a Manresa. Exerceix de professora i investigadora. Un dels llocs on també es visualitza el seu perfil social és a l’ONG Mineria per al Desenvolupament (MdP) que forma part del Centre de Cooperació per al Desenvolupament de la UPC.

La seva pretensió era fer econòmiques, però es va graduar en enginyeria de mines.

Vaig començar econòmiques. M’agradava, però no m’apassionava. Jo freqüentava un espai d’estudis que hi ha a la UPC, aquí a Manresa. Va ser on vaig descobrir l’enginyeria de mines que em van motivar perquè vaig veure que tenia una part molt pràctica. En veure el pla d’estudis i llegir uns apunts sobre jaciments miners em vaig dir: «Això m’agrada!». Era una enginyeria, que pot esdevenir molt polivalent, i que s’impartia a Manresa. Tenia l’oportunitat de conèixer les aplicacions que tenen els minerals que traiem de la terra.

El fort vincle amb el Museu de Geologia d’on prové?

Durant un període vaig ser-ne becària. Aquí tenia l’oportunitat d’explicar, de la forma més didàctica possible, el món dels minerals i de la geologia. Va ser quan vaig percebre, d’una forma clara, que la docència també m’omplia i m’encaixava.

A qui no ho hagi fet, per què recomanaria la visita al Museu de Geologia?

Al Geomuseu s’aprèn d’una forma pedagògica i assequible. Fuig un mica d’un museu de geologia clàssic. A part d’exposar minerals i roques, expliquem què aporten a la societat. És d’interès per a joves estudiants, però també per a persones adultes. En el nostre dia a dia, convivim amb els minerals a tot arreu: als mòbils, als ordinadors, en els materials que es construeixen els habitatges... Fins i tot l’aigua és un recurs mineral.

Destacats estudiosos s’han implicat i encara ho fan amb el Geomuseu.

Al Museu he tingut la sort de col·laborar amb persones rellevants com Josep Maria Mata Perelló, Joaquim Sanz o Josep Biosca. Tots tres de forma altruista són un important actiu del Geomuseu. Tenen una gran experiència i tots acabem aprenent del pou de coneixement que acumulen.

Mineria i sostenibilitat poden semblar conceptes antagònics.

Tant a la mineria subterrània com a cel obert s’ha de complir una normativa de restauració per tornar l’ecosistema a una situació el més propera a la prèvia a l’explotació. S’ha de fer un bon tancament d’una mina. El reciclatge dels productes que es deriven dels minerals també l’expliquem al museu. Sempre hem d’interrelacionar recursos naturals i medi ambient amb l’entorn. El professorat i l’alumnat estem molt sensibilitzats en la millora dels processos miners.

En el cas del Bages es podrien aprofitar més recursos de la potassa?

El 90% del que s’extreu -clorur potassi- s’aprofita com a fertilitzant, molt necessari per a l’agricultura. Després, hi ha la part del clor que és important per a la indústria química. En els darrers anys també se’n treu el clorur sòdic, que és la sal de cuina. No tinc tota la informació, però no s’aprofita la carnalita -potassa i magnesi- perquè el magnesi encareix el procés d’extracció del potassi. El més normal és que el magnesi es tregui de les mines de magnesita. El seu ús pot ser per a la indústria metal·lúrgica, farmacèutica i en l’agricultura.

En un treball diu que la potassa és necessària per a tot el planeta i tots els éssers vius.

Si volem cultius vigorosos i productius que abasteixin la demografia del planeta cal fer servir bons fertilitzants com el potassi.

Fa molt poc va defensar el doctorat sobre mecànica de roques salines de la conca potàssica catalana.

El doctorat és un procés llarg en el qual no sempre agafes els camins que vols. Jo el que he estudiat ha estat el comportament subterrani de la conca potàssica, però en relació amb la superfície, on hi ha un ecosistema divers. La tesi ha d’ajudar a preveure possibles desplaçaments verticals de superfícies, el que es coneix com a subsidències. Hi he estat tres anys, a dedicació completa, a estudiar i investigar. Per fer front al repte, he tingut el suport acadèmic de la direcció de la tesi doctoral i la beca que finança el Banco de Santander i, en part, la mateixa UPC, que m’ha permès tirar endavant, encara que mileurista i renunciant a emancipar-me de la llar familiar.

Al Bages es coneixen bé les subsidències al barri de l’Estació de Sallent que han tingut un important impacte social.

La tesi doctoral, que ha comptat amb el suport d’un director i de companys de la universitat, no genera uns coneixements màgics per saber què passarà en una zona o altra. Crec que podríem considerar-la com una aproximació a situacions que es poden donar en el futur. S’han fet altres estudis que poden ser complementaris al meu.

Es podria arribar a acabar amb l’accidentalitat a la mineria?

Estem avançant molt i l’objectiu final és que no hi hagi accidents. Les estadístiques ens ho demostren. El subsòl és complicat i no es poden fer afirmacions categòriques. Hi ha països d’Amèrica Llatina, on hi hem anat amb l’ONG, on les mines no estan tecnificades i tenen una alta accidentalitat.

La Catalunya Central és Geoparc reconegut per la Unesco. Quan té la visita d’un foraster on el porta?

Primer de tot, a Montserrat. Estèticament és una serra impactant. El nostre és un Geoparc molt ric. Cardona l’hem de considerar estrella i, personalment, m’agrada l’anticlinal de la zona de Súria, conegut com a Mig Món. En direcció a Coaner hi ha un lloc especial amb els estrats plegats.

Manresa també té una ruta geològica.

Conjuntament amb el David Parcerisa, conservador de petrologia del Geomuseu, ens agrada explicar quina és la roca utilitzada a les façanes i la seva procedència. En ocasions, hi trobem un gres del Bages, però també migmatita portada del Brasil. Lògicaments ens qüestionem els quilòmetres que ha hagut de viatjar aquesta roca fins arribar a Manresa. O granits que ens venen d’Escandinàvia. Tenim vitrines al Museu on exposem algunes incongruències. La pedra diabasa, que hi ha al terra de la plaça Major de Manresa prové de la Xina, quan hi ha una pedrera d’una roca similar a Galícia. Entenem que es va fer perquè era més econòmica.

Recordi’ns la seva època com a pubilla de Manresa, Catalunya Central i Catalunya.

Van ser poc més de dos anys molt enriquidors perquè, per començar, coneixes moltes persones. Tens l’oportunitat de trepitjar molt territori i conèixer tradicions i festes. En època de pubillatge, juntament amb l’hereu, has de prodigar en discursos. Tenir un micròfon davant no deixa de ser un repte potent. En les intervencions, a part de les formalitat i agraïment, intentàvem engrescar el nou hereu i la nova pubilla de cada poble i comarca

En aquest gran volta a Catalunya, quines festes li van sorprendre més gratament?

La festa del Segar i del Batre d’Avià no la coneixia i em va agradar moltíssim. La gent que portava la festa era molt entusiasta. Igualment em va captivar la de Sant Roc d’Arenys de Mar que des de les almorratxes ruixen de colònia la població. També és espectacular Les Santes de Mataró. Som un país ric en tradicions.

Subscriu-te per seguir llegint