"Hi ha malestar emocional que no en podem dir trastorn mental"

Entre els anys 2021 i 2022 el Centre de Salut Mental de la Fundació Althaia de Manresa (CSAM) va incrementar notablement la seva activitat.

De 43.157 segones visites o visites successives, es va passar a 49.862. O d’atendre 2.990 urgències a 3.289. En el cas d’infants i joves, les 14.888 visites successives del 2021 es van incrementar a 16.572.

La covid va ser un dels detonants d’aquest increment, però és una situació que s’estava covant d’abans, ha explicat a Regió7 la directora de Salut Mental d’Althaia, Àurea Autet. Té el seu despatx, tot de color blanc inclòs el mobiliari, a l’edifici del CSAM. A Catalunya, les xifres en atenció infantojuvenil esgarrifen especialment. Del 2019 al 2021 el nombre de persones ateses van augmentar un 8,5%, les visites un 23,4% i els ingressos un 40%. Ara, diu, es comença a notar una certa estabilització.

Aquestes xifres alarmants també es van veure en el cas del CSAM de la Fundació Alhaia?

Nosaltres hem vist un increment, però no aquest. Probablement perquè tenim tot el tema comunitari més desenvolupat que altres zones de Catalunya com la xarxa metropolitana. Òbviament, també perquè un entorn rural com el nostre fa més de contenció, i també perquè durant la pandèmia, al cap de tres dies tothom estava visitant telefònicament o telemàticament. No es va deixar d’atendre ningú. Sí que les visites presencials es van fer en casos més greus, però no es va deixar de visitar.

Comenta que es nota certa estabilització?

Estem veient una mica d’estabilització. Però arreu del món, a Espanya i a Catalunya, es va veure un augment molt important de les consultes per temes de salut mental després de la covid. Se sap que després d’una situació molt estressant l’impacte en la salut mental és important. Tindríem un augment de malestar emocional, de temes que no podríem posar-li el nom de trastorn mental sinó més adaptatius, i quadres reactius al que està passant. I sí, és cert també que persones amb una predisposició a trastorn mental o que ja en tenen un, poden empitjorar. Ho veiem arreu del món.

I què s’ha de fer, doncs?

Si pensem que tot el tema de salut mental és cosa de psicòlegs i psiquiatres, crec que estem cometent un error. La salut mental és cosa de tots, un tema de tota la societat. El factor protector més important, tant per no desenvolupar un malestar, un trastorn o bé no empitjorar-lo és el suport social percebut per la persona en concret. Per tant, com a societat ens hem de plantejar també aquesta no psiquiatrització de les coses. Això no vol dir que no hàgim d’atendre la gent i posar més recursos, però hem de fer un plantejament com a societat del que ens està passant. També és cert que el departament de Salut, ja abans del covid, va incrementar d’una forma molt important el pressupost, i això continua. El que no podem pensar és que els recursos són infinits quan potser no estem atenent de la manera més adequada.

I com s’haurien d’atendre, els usuaris?

Aquí al territori s’ha fet un plantejament molt comunitari. Hem d’atendre la persona a la comunitat, en el seu entorn natural. Cada cop el perfil de persones que anem atenent va canviant. Aquests quadres que abans eren molt greus, i que ho continuen sent, de trastorns com la psicosi els bipolars, etc. els continuem veient, però cada cop hi ha fàrmacs que funcionen millor i cada cop volem més que aquestes persones recuperin la seva vida i tinguin un projecte vital. No només que deixin de sentir veus, per dir-ho d’alguna manera. S’ha vist que per aquest tipus de trastorn és extremadament vital treballar la recuperació, la seva integració un altre cop a la societat i la seva recuperació en el seu entorn.

També en el cas d’infants i joves?

Quan es detecta l’augment tan important de les consultes iinfantojuvenils des del departament es dissenya el programa d’atenció que pretén atendre de forma més ràpida i intensiva aquests casos però també el seu entorn. Veiem alteracions de conducta greus en joves que acaben ingressats, però això no millora l’impacte que té en la vida d’aquest jove. Ho pares un moment, però pot tornar a sortir. El seu entorn és el mateix. Per això treballem amb l’Ajuntament, amb el consell comarcal, amb primària perquè es puguin contenir quadres adaptatius o trastorns lleus, i a l’hospital arribi el més sever i pugui ser atès amb més freqüència. Per això hi ha més segones visites i visites successives. Un altre exemple de col·laboració amb diferents estaments és el pla de suïcidis. Hem treballat amb Mossos d’Esquadra, bombers, Primària i Educació perquè tenim molt clar que és cosa de tots.

La covid, amb tot el que va comportar com el confinament, va ser el detonant de tot el que ens trobem ara?

La covid ha estat un detonant, però ja s’estava covant abans. Jo sempre intento avalar-me amb dades científiques, però ara faré una reflexió d’algú que fa 22 anys que es dedica a això i que a més a més comparteixen molts companys. Tenim un conjunt de joves que tot i l’esforç educatiu no són més resilients. L’any 38 els nanos de 17 anys se’n van anar a la batalla de l’Ebre, i ara tenim una epidèmia i ens costa afrontar-la. Per diversos factors com que cada cop tenen més dificultats per tolerar la frustració i més dificultats per gestionar les coses quan no van com volen.

Això és el que en diu malestar emocional?

Hem de reflexionar si estem psiquiatritzant o duent al terreny de la psicologia el malestar emocional. Hem d’entendre que forma part de la vida de qualsevol persona. Hi ha moments que sentir malestar és el que toca i és el normal. Un dol, per exemple. Una cosa és un dol complicat, però si has patit la mort d’una persona propera és normal que estiguis trist. El que no seria normal és que estiguis content. En aquests casos una intervenció de salut mental fins i tot podria ser perjudicial. Les persones necessiten els seus períodes d’adaptació, necessiten temps. Quan algú diu: jo vull que el meu fill sigui feliç, hem d’anar amb compte. Això és complex i complicat. Evidentment que hem de treballar perquè la gent estigui bé, però també perquè accepti que passar per períodes de malestar forma part de la vida de qualsevol persona.

De què parlem quan ens referim a malestar emocional?

És quan una persona no se sent bé. Sent que no li acaben d’anar bé les coses. Quan parlem de trastorn és quan ja hi ha una certa afectació en la seva vida. Els trastorns lleus, amb un acompanyament a primària, amb unes pautes, amb suport, es podrien millorar. O amb breus visites a psicologia i donant unes indicacions. No cal rebre una atenció especialitzada d’una gran volada. A vegades en trastorns adaptatius també cal veure quines són les capacitats d’una persona i si té prou recursos per fer-hi front. Hi ha gent a qui pot ser sí que s’hi ha d’estar més a sobre.

Els primers que hauríem de detectar aquest malestar emocional hauria de ser la família...

Tot el que és una expressió de conducte, el que en podríem dir marranades, ens arriba més. El que ha de preocupar, però, són les coses més internes com un quadre més depressiu que no es verbalitza. En aquests casos ens costa més que arribin. Hi pot haver un problema important amb els nanos que es queden tancats a casa, i a vegades tampoc no arriba tant. En l'àmbit escolar, els que tenen determinades conductes sí que es detecten ràpidament. Però els que es queden més apagats no tant i poden ser casos tant o molt més greus.

I allò que n’ha dit suport social percebut, en què consisteix?

Parlem de família, d’amics, d’un entorn laboral agradable... Això és el que la gent valora, i és el factor protector més important. No només en la prevenció de trastorns, sinó també quan n’hi ha de greus. Els pacients t’expliquen que per sentir-se millor i per integrar-se a la societat, el més important és sentir-se compresos i no pas com un element que distorsiona, que genera càrregues o rebuig. Per això també cal erradicar estigmes. Volem que aquestes persones estiguin a la comunitat. Salut treballa per tancar llits de llarga estada, i això implica un treball social i sanitari molt important, i una acceptació de la diferència per part de la societat. Aquí també hem estat pioners en dissenyar i incloure el suport entre iguals, que és aquesta figura d’una persona amb un trastorn mental que forma part de l’equip terapèutic en l’acompanyament de la persona amb un trastorn. Estem treballant per professionalitzar aquesta figura perquè pensem que és extremadament important.

Per què el seu despatx és absolutament blanc, sense cap quadre, ni cap objecte de decoració com acostuma a ser habitual?

Veig joves amb entorn de l’espectre autista i realment que hi hagi pocs estímuls és molt important. Potser no és el més maco, però és amb el que aquests joves se senten més còmodes.

Subscriu-te per seguir llegint