Sanitaris durant i després de la covid: tocats, però ni de bon tros enfonsats

Rocambolesc, surrealista, de pel·lícula. Són paraules que van sorgir en les converses amb la infermera Montse Soler i amb la metgessa Gina Rognoni, professionals de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa de la Fundació Althaia, per recordar com van viure la pandèmia, ara que ha fet els quatre anys que va esclatar. Després d’allò, Soler va canviar de feina i Rognoni continua a l’UCI, si bé amb les piles bastant més esgotades, admet. 

La fotografia d’unes professionals afectades pel que van viure, i, alhora, capaces de treure’n una lectura positiva per continuar endavant i, si cal, reinventar-se, és, també, la fotografia que van mostrar dues enquestes fetes per un equip d’infermeres i psicòlogues d’Althaia els mesos de juny i de juliol de l’any 2020, després de la primera onada de la covid, i l’estiu del 2021, per conèixer com estaven els professionals a nivell emocional. 

Una de les conclusions de la primera de les dues enquestes, que també es van fer pensant en les mesures que caldria prendre, va ser que, entre un 10 i un 20%, presentaven símptomes emocionals rellevants. En la segona, havia baixat l’impacte emocional i augmentat el cansament, lògicament. En les dues destacava el fet que els professionals ho veien com una experiència d’aprenentatge. En total, les van respondre més d’un miler de sanitaris, anònimament.

Mobilització immediata

Dominica Díez Marcet (Igualada, 1966), psicòloga des de fa 18 anys del Servei de Salut Mental d’Althaia i responsable de la Unitat d’Addiccions Comportamentals, explica que, amb l’esclat de la pandèmia, de seguida hi va haver una mobilització dels professionals de salut mental per atendre els que combatien la covid cara a cara. «Ens vam instal·lar a l’hospital i el que fèiem era atendre els professionals que demanessin ajuda per a ells o per als pacients. El que vam veure és que, quedant-nos a casa i fent teletreball, poc ajudàvem les persones que eren aquí presencialment». Entre tots van muntar un sistema rotatori amb el qual s’anaven alternant de dos en dos per ser en un despatx a l’hospital per atendre presencialment la demanda que pogués sorgir. «Professionals que tenien algun problema amb la comunicació de males notícies, la gestió de l’estrès per part dels pacients i d’ells mateixos...».

Van atendre més de 400 demandes, entre pacients i professionals, i van fer més de cent intervencions de grup. «Ens traslladàvem a diferents unitats a demanda amb diferents torns i el que fèiem allà eren pràctiques en grup per donar petites píndoles per poder estar bé». 

Un exemple d’adaptació

Díez destaca de la primera enquesta que, entre un 10 i 20% dels professionals, tenien «símptomes d’ansietat, depressius, insomni sostingut, por a contagiar els familiars i burn out». En la segona enquesta «això va baixar i el que es percebia era més cansament i més fatiga, però no molt significatius. El que es veu és que, al final, les persones tenim una capacitat d’adaptació increïble». Posa de relleu que, tant en la primera com en la segona enquesta, «el que sí que hi havia era una elevada resiliència entre els professionals. La idea que això s’ha de tirar endavant, com una experiència d’aprenentatge». Ho situa en gairebé el 60% dels enquestats.

Superat el cop fort de la covid, «vam atendre els casos de professionals, i els col·legis professionals també donaven solucions», però «els casos que van venir després han sigut poquíssims», puntualitza. Remarca, alhora, que els resultats extrets de les enquestes «són bastant coherents amb les publicacions que han anat sortint d’aquí i d’Europa».

Fruit del que van posar a la pràctica en aquella etapa, abans de començar les reunions d’equip del seu departament fan una pausa breu que és una pràctica de Mindfullness que feien amb altres serveis. A banda, l’equip de salut mental va elaborar diferents materials: 18, entre guies recomanacions i protocols. Un d’ells va ser per als casos de final de vida, amb recomanacions pensant en el pacient que podia morir sense acompanyament familiar. Destaca que «vam ser referents per a altres hospitals. Vam participar en alguna formació on se’ns va demanar com s’havia organitzat Althaia».

Un hospital de campanya

Personalment, Díez explica que «el que més em va impactar va ser veure com estava l’hospital, que semblava un hospital de campanya, amb zones on es podia entrar, zones que no. Es veia que hi havia hagut una readaptació impressionant». Una de les vivències que no es pot treure del cap, i també la més dura, és «l’acompanyament que vaig fer a una persona que es va morir perquè, habitualment, no estem acostumats a aquest tipus de feina». De l’experiència en global n’extreu una conclusió: «S’ha millorat la consolidació de les tasques en equip. Treballar conjuntament en moments que hi ha molta pressió. Vam saber posar recursos propis per a un bé col·lectiu». No es va plantejar deixar d’exercir. «Al contrari. En vam sortir reforçats».

Subscriu-te per seguir llegint