Es pot crearpluja artificial?

Les sequeres seran a partir d’ara més habituals i intenses i el camp té davant un panorama difícil. Davant d’aquesta situació, derivada de l’escalfament global, totes les mirades es dirigeixen cap al cel i es ressusciten vells projectes per tractar de provocar pluja artificial. De fet, en diversos països ja s’estan assajant tècniques per aconseguir-ho i alguns afirmen que han tingut èxit. Però és realment viable la pluja artificial?

Una de les tècniques més conegudes és la sembra de núvols. Carregat de iodur de plata o gel sec, un petit avió pot llançar aquests components sobre els núvols i crear precipitacions. Aquests compostos també poden llançar-se des de terra. Sembla fàcil, però, avui en dia, aquesta tècnica arrossega moltes limitacions tècniques que han impedit posar-la en pràctica de manera eficaç.

Els primers a concebre un mètode aparentment viable van ser el químic estatunidenc Vicent Joseph Schaefer (1906-1993) i el científic de la mateixa nacionalitat Bernard Volnnegut (1914-1997). Tots dos es van obsessionar amb la possibilitat més que real d’aconseguir alterar la dinàmica dels núvols per convertir-los en aliats de l’ésser humà quan calgués.

Va ser un descobriment anterior, unit a la gran necessitat de revertir la sequera als Estats Units, el que va desencadenar aquest interès de tots dos científics per aconseguir «sembrar» quan volguessin els núvols que faltaven sobre el continent. Entre el 1932 i el 1939, els Estats Units van estar afectats per una persistent sequera acompanyada per núvols de pols. El període, més conegut com dust bowl (bol de pols), va danyar greument l’agricultura, va causar un èxode massiu de grangers i va provocar una fam que va acabar incrementant la mortalitat fins a tal punt que va marcar tota una generació.

En aquesta mateixa època, un grup de meteoròlegs nòrdics va presentar la primera descripció del procés de formació de les precipitacions en els núvols mixtos i freds. Es va descobrir que en aquests núvols coexistien gotetes d’aigua superrefredada(en estat de subfusió) i cristalls de gel que, en determinats rangs de temperatura, afavorien el creixement dels últims, gràcies que les primeres s’evaporen més.

Schaerfer es va començar a interessar pel tema a principis del 1940. Va començar llavors a fer proves casolanes experimentant, sense gaire èxit, si el talc, la sal o la pols podrien estimular els cristalls de gel d’un congelador. A finals de segle, va traslladar els seus experiments al laboratori de General Electric i va ser allà, amb un cop de sort, on va descobrir que la neu carbònica (CO₂ en estat sòlid) podia crear núvols formats per petits cristalls de gel. Poques setmanes més tard, el seu ajudant va comprovar que el iodur de plata (sal d’estructura cristal·lina molt semblant a la del gel comú) també era eficaç per aconseguir aquest efecte.

No va passar gaire temps més perquè es decidís a posar-ho en marxa empíricament. Amb ajuda de petites aeronaus, es van dispersar aquestes substàncies (iodur de plata o neu carbònica-gel sec) en núvols prèviament triats. En aquest experiment es va comprovar que el iodur de plata tenia més resultats que la neu carbònica. Algunes d’aquestes sembres van provocar nevades i van despertar l’interès de les forces armades dels EUA, que van posar en marxa el Projecte Cirrus, l’objectiu declarat del qual era la modificació artificial del clima.

Proves a Espanya

Entre els anys 1979 i 1981 a Espanya va tenir lloc el primer intent d’increment de pluges a través del Projecte per a la Intensificació de la Precipitació, coordinat per l’Organització Meteorològica Mundial. Però mai es va arribar a incrementar la pluja de manera perceptible per mitjà de la sembra de núvols, perquè, simplement, no es van aconseguir núvols amb les condicions adequades per a això.

El que va passar a Espanya no és res més que la realitat a la qual s’enfronta aquesta tècnica. La complexitat que comporten els processos que tenen lloc a l’interior dels núvols, juntament amb les dificultats pròpies d’aquest sistema, provoquen que la sembra de núvols sigui un mètode molt limitat per aconseguir aigua.

Com destaca el meteòroleg José Manuel Viñas en un article de divulgació, «els núvols no són objectes congelats en el temps i en l’espai que permeten una anàlisi a consciència preliminar de tot el que hi passa. Són processos dinàmics que tenen lloc a l’atmosfera, en continu canvi». Per això, buscar un núvol adequat per a la pluja es converteix en un veritable maldecap.

Els investigadors també han comprovat que els impactes d’aquesta tècnica podrien ser un altre obstacle a l’hora de posar-la en marxa. I és que el iodur de plata pot causar incapacitat temporal o possibles danys residuals als humans i mamífers, sempre que sigui per una exposició intensa o contínua, però no danys crònics. S’han fet estudis detallats que mostren que l’impacte de la sembra de núvols és insignificant en l’ambient i la salut.

La toxicitat dels compostos de plata ha demostrat ser de baix ordre en aquests estudis. Es pren en consideració que una quantitat de iodur de plata comença a ser tòxica per a l’ésser humà a partir de les 50 parts per milió, mentre que les sembres de núvols comprenen concentracions màximes de 0,1 parts per milió.

La Xina i els Emirats ja la tenen

Sigui com sigui, països com els Emirats Àrabs i la Xina han començat a treballar per fer que aquesta tècnica sigui una realitat eficaç. El gegant asiàtic va anunciar fa ara un any un ambiciós programa per manipular la climatologia en una àrea de ni més ni menys que 5,5 milions de quilòmetres quadrats el 2025. Fonamentalment, el mètode consisteix a ruixar els núvols amb iodur de plata.

Es tracta no únicament d’aconseguir pluja, sinó d’evitar la calamarsa, perjudicial per a l’agricultura. L’objectiu del pla és aconseguir aquest any que «l’àrea protegida per les operacions de prevenció de calamarsa arribi a més de 580.000 quilòmetres quadrats», va informar el govern xinès.

El programa vol servir per actuar en la prevenció de catàstrofes, la producció agrícola, la resposta davant incendis forestals i de pasturatges, així com en la gestió d’altes temperatures inusuals o sequeres.

De moment, el que ha aconseguit la Xina és sembrar d’inquietud els seus veïns Índia i Taiwan, que temen que aquestes operacions a gran escala tinguin un impacte sobre els seus respectius territoris, i els robin els núvols.

La Xina, en realitat, ja ha utilitzat el sistema de sembra de núvols per netejar l’atmosfera davant la celebració de grans esdeveniments com els conclaves del Partit Comunista a Pequín, l’últim l’estiu passat. D’aquesta manera s’aconsegueix reduir la contaminació de la ciutat.

A més, al voltant de 50.000 municipis exerceixen la sembra de núvols de manera habitual per evitar danys als seus camps de cultiu, el que pretenen és fer desaparèixer la pluja abans que tinguin lloc les temudes tempestes de calamarsa.

Si es compleixen les expectatives del govern, en quatre anys el 60% de la superfície del país podrà controlar les precipitacions. Les conseqüències per al canvi climàtic i la meteorologia de la zona són encara un misteri.

Mentrestant, a la Unió dels Emirats Àrabs, que l’últim estiu van superar rècords de temperatura, fins a 51 graus centígrads, el govern ha utilitzat drons per provocar pluja mitjançant descàrregues elèctriques als núvols, sense necessitat d’usar compostos químics.

El govern dels Emirats va assegurar a la conferència de Glasgow que els resultats van ser positius i es va aconseguir provocar precipitacions artificials amb aquest sistema a Abu Dhabi, Dubai i Sharjah, i fins i tot van aportar vídeos per acreditar-ho.

Però també hi ha mostres d’escepticisme. Un article que es va publicar a la revista New Scientist assenyalava que, segons una recerca recent, la sembra de núvols pot augmentar les precipitacions, però en nivells inferiors al 10%. És a dir, perquè aquesta tècnica aconseguís resultats a gran escala es necessitarien ingents quantitats d’energia.