Sense fre al plàstic: la plaga desbordada

Imaginem una fila de 500 contenidors industrials carregats amb residus plàstics. I que després, un a un, anessin buidant el seu contingut directament al mar. Els 500 en un sol dia. I el mateix l’endemà, i l’endemà passat, i així successivament. Això és el que passa al mar Mediterrani, on continuen arribant 200.000 tones de plàstic cada any, segons xifres de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN). Dos informes elaborats recentment per aquest organisme mundial auguren que, si no s’adopten mesures dràstiques (i no hi ha cap indici d’això), aquesta xifra es duplicarà en 17 anys. "Mare Plasticum", es titula, justificadament, un d’aquests informes.

Segons altres estudis, també recents, Espanya llança al mar més de 126 tones de plàstic al dia, la qual cosa converteix el nostre país en una potència contaminadora de primer ordre al nostre veïnat mediterrani.

Les xifres que proporciona Greenpeace són realment impactants: es venen 50 milions d’envasos de beguda cada dia, però d’aquesta quantitat 35 milions no es reciclen, ja sigui perquè acaben directament a l’abocador, s’abandonen a la naturalesa o no es dipositen al contenidor adequat.

No són només xifres de Greenpeace. La Comissió Europea fa anys que denuncia la mala gestió dels residus plàstics a Espanya. I és que la UE va establir ja fa temps que el 2020 tots els països havien de reciclar un 50% dels seus residus, però Espanya es va quedar en un 36%. El 2030, l’objectiu obligatori és aconseguir el 60%, però tot indica que torna a ser una meta difícil d’aconseguir, almenys de moment.

Ara bé, la proliferació d’escombraries plàstiques no és un problema espanyol ni que es pugui analitzar delimitant fronteres. Tot el planeta està infestat de plàstic, que mata fauna silvestre, contamina espais naturals i fins i tot ja ha penetrat a l’organisme humà (torrent sanguini, fetge i pulmons) mitjançant els micro i nanoplàstics. La humanitat llença als oceans 8,8 milions de tones a l’any, xifra que durant la pandèmia va augmentar per l’abandó massiu de màscares, guants i tota mena de material protector.

A finals del mes passat va tenir lloc a l’Uruguai la primera cimera mundial, apadrinada per l’ONU, per tractar de buscar una solució a la proliferació mundial dels residus plàstics. Va ser una cimera que va passar bastant inadvertida i, de fet, no va aconseguir resultats tangibles, però va tenir la virtut d’obrir el camí d’una sèrie de reunions internacionals (n’hi ha cinc de previstes els pròxims dos anys) per decidir com posar fi a aquesta situació. De moment, aquesta primera cimera, que va reunir 2.000 experts i delegats de 150 països, va servir per definir les posicions de sortida. D’una banda, la indústria del plàstic va assegurar estar preocupada per la dimensió que ha assolit el problema de la contaminació per aquest tipus de residu, però va deixar ben clar que no pensa acceptar cap restricció a la producció d’aquest material. Fan cost als fabricants importants països, que resulta que són grans productors de plàstic, com els Estats Units o l’Aràbia Saudita, d’on surt gran part de la matèria primera per fabricar-ne. La Xina, com els dos països esmentats, argumenta que és millor optar per acords nacionals, en lloc d’un de mundial, que no considera viable. En canvi, les nacions africanes, juntament amb Suïssa, Costa Rica, l’Equador, Noruega i el Perú, formen la "coalició de gran ambició" i volen posar fi a la contaminació plàstica el 2040, amb un únic criteri mundial, legalment vinculant i efectiu.

Els experts opinen que gestionar la reducció i eliminació de les escombraries plàstiques país a país serà molt més difícil que mitjançant un tractat internacional, a semblança de l’Acord de París per al clima.

Un problema de salut

Sigui com sigui, la veritat és que no es tracta només d’un problema mediambiental, sinó també de salut. La manera com està penetrant el plàstic al nostre organisme constitueix la culminació d’un procés de contaminació les conseqüències de la qual no han arribat encara a la seva fi. Una recerca de la Universitat de Newscatle va demostrar fa uns quants anys que l’ésser humà, als països occidentals, ingereix cada setmana el plàstic equivalent a una targeta de crèdit. Els petits fragments que conté el menjar, la beguda i el mateix aire que respirem fa que s’incorpori al nostre cos un cabal de microplàstics cada vegada més gran. Segons aquest estudi, al cap de l’any ja hem ingerit 250 grams de plàstic (un quart de quilo). Mariscs, cervesa i sal, a part de l’aigua (tant de l’aixeta com l’envasada), són els articles que més partícules de plàstic contenen.

En conseqüència, ja s’han detectat microplàstics en òrgans vitals del cos humà com pulmons i fetge, a part del torrent sanguini. I els científics temen que aquest contaminant pugui estar a punt d’arribar al mateix cervell. Investigadors coreans han investigat en ratolins i han comprovat que els microplàstics poden traspassar la barrera hematoencefàlica i causar neurotoxicitat. El plàstic ja és un verí que tenim dins.