Llac Txad: el desastre silenciat

El canvi climàtic està colpejant amb extraordinària cruesa el continent africà, i el pitjor d’això és que sembla que ningú se n’adoni. El llac Txad, del qual depèn la supervivència, ni més ni menys, de 40 milions de persones, s’està assecant de forma accelerada i ja només té el 10% de la superfície que tenia fa sis dècades. La situació és dramàtica, una autèntica emergència humanitària a la qual sembla que ningú fa cas. Oxfam-Intermón ha recordat la gravetat d’aquesta situació i demana als governs que actuïn per evitar una mortalitat massiva en aquesta regió.

El 90% de la superfície del llac ja s’ha esfumat, i ha passat de tenir 25.000 km² (l’àrea de tot Galícia) a tan sols 2.000 km², l’equivalent a l’illa de Tenerife. I el seu dessecament prossegueix amb passos de gegant. Si tot segueix així, en pocs anys podria desaparèixer definitivament.

Es tracta d’un mar intern, vorejat per Níger, Nigèria, el Camerun i el Txad, que fa 60 anys era el sisè més gran del món i el més important d’aigua dolça d’Àfrica. Ara, segons explica Mireia Aliart, d’Oxfam Intermón, s’ha convertit «en un collage immens de tolles i extensions de terra seca».

Segons Nacions Unides, la meitat de la disminució del llac Txad és conseqüència del canvi climàtic, mentre que la resta es deu a l’ús ineficaç i intensiu de l’aigua per a regadiu i consum. La falta d’una gestió integrada dels recursos hídrics a la regió, així com la construcció de preses per a projectes hidràulics en els rius que l’alimenten, ha tingut també un efecte devastador. La successiva instal·lació de dics per part d’empreses energètiques fa que l’aigua no arribi al llac.

Però, a més, l’evaporació és cada vegada més ràpida, la qual cosa converteix les seves aigües i les terres del seu entorn en zones menys capaces de proveir els seus habitants. Cada vegada hi ha menys peixos, cada dia es poden usar menys els petits embassaments per a reg i cada vegada hi ha més zones on la sorra avança cobrint la terra cultivable. La pobresa i la fam avancen al mateix ritme.

Oxfam-Intermón destaca que, sense recursos o ajudes, aquestes poblacions –que són les que menys culpa tenen de l’escalfament global causat pels països desenvolupats– estan abocades al desplaçament o la mort.

«La recurrència de les crisis climàtiques s’està convertint en el cop de gràcia per a les persones que ja han estat colpejades pels continus conflictes i per l’augment de la desigualtat. L’onada de desastres climàtics supera amb escreix la capacitat de les persones pobres per fer-los front, la qual cosa les sumeix encara més en una situació de fam extrema», assenyala Gabriela Bucher, directora executiva d’Oxfam Internacional.

I és que els mitjans de vida són especialment sensibles a l’escalfament global quan depenen de les condicions climàtiques. La regió del Sahel, on es troba el Txad, ha reduït el 25% la producció de cereals a causa de les inundacions massives i les sequeres.

El bestiar mor per falta d’aigua i pastures, i es crea una espiral d’escassetat que no fa sinó accelerar-se any rere any.

En els quatre països fronterers del llac, la inseguretat alimentària ja afecta entre 4,5 i 5,5 milions de persones durant l’estació seca i almenys 300.000 nens i nenes sofreixen malnutrició greu. Les ONG calculen que es necessiten uns 2.600 milions d’euros per cobrir les accions d’ajuda humanitària, però fins ara només s’ha destinat el 20% d’aquesta quantitat.

«El canvi climàtic ja no és una bomba de rellotgeria, sinó que està explotant davant els nostres ulls», afirma Bucher.

A tot això cal sumar els conflictes que afecten tota la conca del llac Txad, que han provocat enormes desplaçaments de població. La guerrilla de Boko Haram, coneguda per les seves sistemàtiques violacions i segrestos de nenes, té el seu centre d’operacions en aquesta zona. El 60% de la població de la conca ha hagut d’abandonar la llar per culpa de la violència. Des del 2018, ja són més de 2,3 milions les persones que han fugit.

També hi ha experts que consideren que la falta d’aigua en el llac respon a una situació cíclica que ja s’ha vist en altres ocasions. El professor de la Universitat de París Géraud Magrin, autor de diversos estudis sobre el llac Txad, i Jacques Demoalle, també expert en la matèria, afirmen que «abans del canvi climàtic el llac ja havia estat objecte de fortes variacions», i va arribar a desaparèixer durant uns anys el segle XV, a més de quedar molt minvat a principis del XX. Durant el segle passat va tenir èpoques d’un volum «molt gran» i altres d’una àrea «molt petita». Des del 1990 es trobaria en una situació «intermèdia», afirmen.

En canvi, l’agència meteorològica de les Nacions Unides és més pessimista i afirma que la conca del llac Txad «és particularment vulnerable als esdeveniments extrems relacionats amb el canvi climàtic, com inundacions i sequeres». I alerta que «els esdeveniments extrems probablement es tornaran més abundants i causaran sequeres i inundacions més freqüents, amb impactes en la seguretat alimentària i seguretat general a la regió».

Els habitants de la zona ho tenen clar: «Cada vegada plou menys. El llac Txad s’ha encongit i als rierols i camps de cultius se’ls estan empassant les dunes de sorra. Tenim moltes dificultats per regar les plantes, les nostres collites són molt dolentes per falta d’aigua i només tenim el que conreem per menjar», afirma Djaboura, mare de família nombrosa entrevistada per Oxfam.