Arbres contra les illes de calor

El concepte d’«illa de calor» no és nou. De fet, el va encunyar per primera vegada el 1958 el climatòleg anglès Gordon Manley, que va anomenar «illa de calor urbana» a les diferències tèrmiques entre el centre de les ciutats i la rodalia rural. Una diferència que ja intuïa fins i tot un segle abans, el 1817, l’investigador, també anglès, Luke Howard.

Aquest fenomen té l’origen en la urbanització dels entorns, on abunden les construccions així com superfícies pavimentades, asfaltades i impermeables davant de les zones verdes, cosa que suposa més absorció de radiació solar que després s’allibera lentament. És una situació que s’agreuja per altres factors, per exemple, per l’augment de les temperatures derivat del canvi climàtic.

Després de pràcticament dos segles d’estudi d’aquest fenomen, la comunitat científica tracta ara de dilucidar els efectes concrets que pot experimentar la població que viu a les zones urbanes a conseqüència de l’efecte «illa de calor».

Una de les recerques més recents l’ha liderat l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), publicada a la revista científica The Lancet, que aprofundeix en la mortalitat associada a les «illes de calor» i si es podria reduir si s’augmenten les cobertures arbòries a les ciutats.

Després de recollir i analitzar les dades de 93 ciutats europees, la recerca conclou que més d’un 4% de les morts que tenen lloc a l’estiu (6.700 decessos prematurs) estan vinculades a aquest fenomen, l’1,8% tot l’any. I donen una dada més. Del total de morts relacionades amb les altes temperatures estiuenques, un terç (2.644) es podria haver evitat si s’haguessin augmentat les zones verdes als voltants urbans un 30%.

«L’augment de la cobertura arbòria generaria un efecte de refredament d’aquestes zones urbanes i disminuiria l’exposició de la població a la calor», explica Evelise Pereira, investigadora d’IS Global i una de les autores de l’estudi. «Hi ha diferents estudis que associen la calor amb les malalties cardiorespiratòries, amb els ingressos hospitalaris i també amb la mort prematura».

Pereira incideix en el fet que l’aparició i intensificació de les «illes de calor» està relacionat directament amb els desenvolupaments urbans, que han tendit a densificar les ciutats i impermeabilitzar-les amb els materials propis de la construcció. «Per exemple, a les zones on abans tindríem parcs o corredors verds, vam fer avingudes. On hi havia els rius, que vam posar a sota, hi vam fer carrers».

Aquesta desaparició del verd a les ciutats ha propiciat l’augment de les temperatures, per la qual cosa els investigadors urgeixen a recuperar aquestes zones arbòries i, per tant, el seu poder de regulació tèrmica.

«Aquestes àrees generen un refredament, bàsicament perquè fan ombra i disminueixen la temperatura a la superfície i fins a l’altura d’una persona. També per l’evapotranspiració; millora el cicle d’humitat, perquè per tenir un arbre has de tenir una zona permeable», aclareix Pereira. «Hi ha algunes ciutats on hi ha ombra pel mateix edifici però depenent del període de l’any, el sol hi entra tant sí com no».

Espanya, molt vulnerable

Les conclusions de l’estudi estableixen que de mitjana, entre el juny i l’agost del 2015 (període analitzat), les ciutats van ser 1,5 graus centígrads més càlides.

No obstant això, els investigadors van detectar que les zones més vulnerables a aquestes altes temperatures es concentren al sud i l’est d’Europa

Si es miren les dades per ciutats, s’evidencia que la meitat de les 10 ciutats amb la ràtio més elevada de morts atribuïdes a aquest efecte «illa de calor» són espanyoles.

De fet, dues lideren el rànquing; són Màlaga i Barcelona, amb un ràtio de 12,39 i 14,82 morts per cada 100.000 habitants respectivament. Només la ciutat romanesa de Cluj-Napoca supera aquests resultats, amb una taxa de 32,49 per cada 100.000 habitants.

«Hem trobat que un 75% de la població a les ciutats que incloem estaria exposada a un efecte d’illa de calor de més d’un grau. En el cas de Màlaga aquest nombre puja per al 99% de la població exposada a més d’un grau d’efecte», subratlla Evelise Pereira, que indica que l’impacte en la mortalitat a l’estiu s’eleva del 4% al 12% a la Costa del Sol. «No obstant això, pots augmentar la cobertura arbòria; a Màlaga és del 15% i no està distribuïda igualment a la ciutat».

En aquesta línia, la investigadora d’IS Global posa l’accent en la «distribució desigual» de la cobertura arbòria que registren Màlaga i Barcelona, i que impacta directament en els nivells de mortalitat per altes temperatures de totes dues ciutats.

Les següents ciutats espanyoles que apareixen a la llista a escala europea són Palma, amb una taxa de 23,87 morts, Sevilla, amb 22,02, i Madrid, amb 21,94 defuncions per cada 100.000 habitants.

Quant a les diferències de temperatura màximes entre les «illes de calor» i els seus voltants, Romania continua marcant el rècord amb 4,08 graus centígrads de diferència, però Màlaga es manté entre les 10 ciutats europees més afectades, en concret, amb 3,04 graus. Per contra, les zones que mostren més bons resultats, fins i tot amb taxes negatives, són Göteborg i Estocolm a Suècia, seguides de Newcastle i Leeds al Regne Unit.

Plantar sobre el que està construït

El repte de dissenyar entorns urbans verds és una màxima comuna en els projectes constructius a les noves zones d’expansió urbanes. No obstant això, incloure cobertures arbòries en zones consolidades i densament poblades pot suposar un veritable desafiament.

En aquest sentit, Evelise Pereira recorda que hi ha solucions integradores que es poden combinar, com els panells vegetals i els sostres verds als edificis que ja existeixen, o bé augmentar la cobertura arbòria en espais institucionals i públics (més enllà dels carrers), per exemple, el pati d’una escola. També es proposa el desplegament d’una política d’incentius perquè les zones de propietat privada se sumin a la iniciativa d’augmentar els espais verds com a escut contra la calor.

«L’altra opció és que hem de repensar què passa amb les vies, perquè l’asfalt destinat al transport de vehicles privats i públics ocupa un gran percentatge de l’espai públic de les ciutats», destaca. «Aquests carrers podrien ser redistribuïts. Per exemple, cada dos carrers fer-ne un per als vianants amb arbres en comptes de simplement deixar la carretera per a cotxes i 100% impermeable».

Pereira sosté que aquesta manera d’enfocar el disseny urbà hauria de ser considerat com una «política de salut», ja que són mesures destinades a prevenir malalties, ingressos hospitalaris i morts prematures.

«És aquest canvi de paradigma el que volem sotmetre a debat. És molt important que repensem les ciutats, així com ja hem fet els últims centenars d’anys canviant-les sobre la base de les nostres necessitats. No només pensar en la mobilitat des d’una perspectiva de producció, sinó de qualitat de vida. Crec que aquesta és l’agenda per als pròxims anys», conclou.