Mig segle de catàstrofes ecològiques a Espanya

L’encara recent abocament de pèl·lets a la costa cantàbrica va remoure les consciències. I també les memòries. Perquè les imatges de voluntaris netejant platges gallegues no resulten estranyes. Només cal substituir aquestes boletes de plàstic per una massa negra, densa i opaca perquè a més d’un se li estarrufi la pell. Malgrat que no hi ha una fórmula matemàtica per a mesurar la magnitud de la catàstrofe, ningú dubte que el macroabocament que va causar el naufragi del Prestige és un dels majors drames mediambientals dels últims 50 anys a Espanya. Un dels majors, però no l’únic. Els altres tenen nom propi: la Corunya, Aznalcóllar i la Serra de la Colobra sobreviuen amb cicatrius. Doñana i la Mar Menor romanen en l’UCI.

Desastre de l’Urquiola (1976)

Ningú a la Corunya oblida aquests dies de maig. Quan entrava a la ria del Burg, el petrolier ‘Urquiola’ va fregar el fons contra una agulla rocosa no assenyalada en les cartes de navegació i va quedar encallat. No es van reportar danys majors, per la qual cosa el capità va demanar continuar la maniobra. La Comandància Marina es va negar i va ordenar allunyar l’embarcació 200 milles de la costa. Amb la marea més baixa, els desperfectes es van multiplicar i el vaixell va quedar ferit de mort. El cru fluïa sense oposició. Durant les maniobres de rescat, es va incendiar i va explotar.

Les conseqüències van ser catastròfiques: 100.000 tones de petroli van negar el litoral de Betanzos, Ferrol i Ares. Es va arruinar la pesca de tota la temporada i els damnificats no van cobrar les indemnitzacions fins el 1989. L’administració va culpar al capità, mort durant les feines de rescat, però la seva vídua i la tripulació van defensar que tot es va desencadenar per errors formals. La sentència va donar la raó als segons.

Abocament d’Aznalcóllar (1998)

L’ombra persegueix a Doñana. A l’abril de 1998 va viure un dels seus moments més crítics, quan el trencament del mur de contenció d’una bassa minera de l’empresa sueca Boliden va provocar un abocament de 6 milions de metres cúbics d’aigües àcides i llots tòxics. Va negar 4.600 hectàrees. Va començar en el municipi sevillà d’Aznalcóllar i es va frenar a les portes del Parc Nacional. El CSIC estima que el seu impacte va ser cent vegades major que el del Prestige.

Ecologistes en Acció va estimar en 30 les tones d’animals morts recollides. Els aqüífers van resultar tremendament contaminats i es van trobar mostres d’arsènic, cobalt, crom, coure, mercuri i manganès. I la petjada persisteix. Fa uns anys, científics de les universitats de Granada i Almeria van prendre mostres i van demostrar que encara hi ha nivells elevats d’acidesa i metalls pesants. Boliden només es va fer càrrec de la neteja dels terrenys pròxims a la presa (el 10% de la superfície afectada). En 2001, les administracions van iniciar els tràmits per a reclamar-li 133 milions d’euros. Però, just abans de l’obertura del procediment, la companyia va fer les maletes, va tancar la seva sucursal a Espanya i va clausurar la mina.

La petjada del Prestige (2002)

Pocs desastres perviuen en la memòria de manera tan nítida com la crisi del ‘Prestige’. Al novembre de 2002, les platges de la cornisa cantàbrica es van cobrir de fuel -quitrà-, van morir milers d’ocells i peixos i l’impacte econòmic en la zona, molt dependent de la pesca i el turisme, va ser milionari. Les Rias Baixas, de gran riquesa ecològica, van ser les més colpejades, però la taca es va estendre fins a Portugal i França. L’enfonsament del petrolier va provocar que 65.000 tones de fuel s’estenguessin pel Cantàbric. Tot es va tenyir de negre, un color que contrastava amb el blanc del vestit dels voluntaris que intentaven netejar la costa. El lema «Nunca mais» va ser transversal i va mostrar el descontentament d’una societat que es va sentir desemparada. El seu alè no va poder salvar a més de 200.000 exemplars d’ocells de 90 espècies diferents. Tampoc era a la seva mà evitar que la contaminació envaís tota la cadena tròfica. Pescadors i mariscadors van plorar pel seu futur. Encara no ho han perdonat.

Incendis de Zamora (2022)

Cada estiu, Espanya crema de nord a sud. La tempesta perfecta que provoca el canvi climàtic no ha fet més que augmentar la superfície que acaba arrasada pel foc. En 2022, Zamora va sofrir el que es considera un dels incendis forestals més voraços de la història recent: les flames van reduir a cendres més de 57.000 hectàrees en diversos episodis gairebé simultanis. Set grans incendis es van succeir en una interminable temporada estival. Sumats a molts altres focus menors, van deixar a la província un rastre de devastació. I es van cobrar quatre vides humanes. La zona zero va ser la Serra de la Colobra, que va cremar de forma gairebé ininterrompuda des del 15 de juny fins al 14 d’agost. Les autoritats van diferenciar dos megaincendis, els majors de la història de la comunitat, que es col·loquen també en el més alt de la llista dels més destructius a Espanya

El Mar Menor s’ofega

Ningú sap amb certesa quantes dècades enrere va començar l’agonia de la Mar Menor, però sí que està en els registres el punt d’inflexió. En 2016, les llavors cristal·lines aigües van mutar en un líquid tèrbol, viscós, una sopa verda. Els nutrients -nitrogen i fòsfor- havien arribat a tal nivell de concentració que les algues creixien sense control, tant que van acabar amb l’oxigen de l’aigua. Per a trobar l’origen caldria mirar a l’agricultura industrial (el 85% dels contaminants procediria d’ella), al creixement urbanístic massiu i a la mineria. Des d’aquest moment es van produir altres dos episodis de mortaldat massiva de peixos, tan grans que els cadàvers cobrien enterament la superfície d’aquest antic tresor natural. Miguel Ángel Esteve, catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Múrcia, va traçar en un article per a The Conversation les línies a seguir per a salvar aquest paratge, entre les quals destaquen reduir la superfície agrària intensiva, rebaixar els nitrats i fosfats per unitat de cultiu o renaturalitzar el Camp de Cartagena.

Doñana, un desert?

Com a Parc Nacional, la seva protecció hauria d’estar enterament garantida. Però la realitat és ben diferent. Les 50.000 hectàrees que conformen Doñana es moren de set a causa d’un fenomen que té dues cares: una natural i una altra política. La sequera que pateix aquesta joia de la biodiversitat és la seva major amenaça, un mal que s’aguditza en els despatxos. Una llei impulsada per la Junta d’Andalusia (i finalment arxivada) anava a legitimar l’ús indegut de la poca aigua que queda en cultius de regadiu. És a dir, donaria suport als pous il·legals que proliferen en tota la seva extensió. La solució és simple, segons els experts: cal treure pressió a l’aqüífer del qual s’alimenta tot l’aiguamoll. Segons dades del CSIC, avui dia el 59% de les llacunes estan seques. Les mateixes que són la llar d’espècies com el linx ibèric o l’àguila imperial, actualment en perill d’extinció.

També serveix de refugi a ocells africans i europeus en períodes de migració, però les poblacions d’ocells cauen en picat, una cosa impensable en un dels majors aiguamolls d’Europa.