Llei de Restauració de la Naturalesa: Una norma per restaurar allò destruït

Per primera vegada, la Unió Europea ha aprovat una Llei de Restauració de la Naturalesa l’objectiu de la qual va més enllà de protegir espais naturals per a preservar-los en el seu estat actual. Com el seu nom indica, aquesta llei (reglament, en realitat) persegueix restaurar i retornar a la vida aquells ecosistemes que han quedat degradats per l’acció de l’home. És a dir, més que protegir, es tracta de revertir la destrucció produïda per a sanar la naturalesa i curar-la del mal causat. Una vegada més, la UE se situa a l’avantguarda mundial en matèria de medi ambient, perquè cap altra potència del planeta havia plantejat abans una cosa semblant.

Però quin és l’abast exacte d’aquesta norma? El pilar fonamental el constitueix el fet que els països membres hauran d’haver restaurat, per a l’any 2030, «almenys el 30% de la superfície total de tots els tipus d’hàbitats que no es trobi en bona condició», segons resa l’article 4 del reglament aprovat. Els hàbitats als quals al·ludeix abasten tant la terra ferma com la mar, perquè van des de boscos, pastures i aiguamolls fins a rius, llacs i fons de coral. Aquest percentatge haurà de ser ja del 60% en 2040 i del 90% en 2050.

En la primera fase (la que arriba fins a 2030) s’haurà de donar prioritat a la restauració dels espais danyats que estan dins de la Xarxa Natura 2000, és a dir, zones LIC i Zepa (Lloc d’Interès Comunitari i Zona Especial de Protecció d’Ocells, respectivament), les més valuoses.

Encara que s’implanten excepcions bastant generoses per a aquells països que no puguin complir aquests objectius, també és cert que el reglament estableix estrictes sistemes de verificació i control perquè l’articulat no es quedi en un brindis al sol, sinó que tingui una aplicació real. I no sols en matèria d’ecosistemes degradats.

Un dels objectius consisteix a alliberar els rius de les barreres que impedeixen la seva natural circulació. Preses, assuts, embassaments i altres infraestructures alteren aquests ecosistemes i activen una successió de desequilibris ecològics. Només a Espanya, l’entitat WWF xifra en 5.400 el número d’aquests obstacles fluvials. 17.000 quilòmetres de rius espanyols, no obstant això, podrien alliberar-se fàcilment d’aquestes barreres i recuperar el seu estat natural. En tota Europa serien 50.000 quilòmetres, segons WWF.

Doncs bé, el reglament de la UE recentment aprovat obliga els països a recuperar 25.000 quilòmetres en tota la Unió d’aquí a 2030, una primera fase d’una carrera cap a la sanació d’aquests importants espais aquàtics. S’haurà de començar per eliminar aquelles barreres artificials «obsoletes, a saber, aquelles que han deixat de ser necessàries» i continuar després per les altres, assenyala el text.

L’article 13 és particularment clar, ja des del seu enunciat: «Plantació de 3.000 milions d’arbres addicionals». Els estats de la Unió hauran de contribuir a aconseguir aquest objectiu d’aquí a 2030, és a dir, queden sis anys per a plantar aquests 3.000 milions d’arbres més. Lògicament, i per a evitar fiascos com ocorre amb moltes d’aquestes reforestacions precipitades i sense criteri, hauran d’usar espècies autòctones, pròpies del lloc i en les condicions necessàries perquè prosperin.

La norma arriba a fixar fins i tot l’obligació dels governs nacionals d’incrementar el nombre d’ocells forestals en cada país, d’acord amb una sèrie de llistats específica per a cadascun dels estats. «Els estats membres aconseguiran una tendència creixent en l’àmbit nacional de l’índex d’ocells forestals comuns (...) entre la data de l’aprovació del reglament i 2030, i posteriorment cada sis anys, fins que s’aconsegueixin els nivells satisfactoris», que es concreten en un altre article.

L’objecte és millorar la biodiversitat dels boscos i els serveis ecosistèmics que la biodiversitat ofereix. Dels ocells depenen, per exemple, molts cultius, i per això s’imposa també un augment en les poblacions d’ocells propis dels ambients agrícoles. El text estableix quins ocells, en quina mesura, en quin termini i en quins països han de recuperar-se.

Però els cultius depenen també dels insectes, agents pol·linitzadors que garanteixen la producció alimentària mundial. No obstant això, estan sofrint un declivi descomunal que alarma als científics. Per això, el reglament de protecció de la naturalesa de la UE fixa també mesures per a revertir aquesta tendència.

«Els estats membres milloraran la diversitat de pol·linitzadors i invertiran el declivi de les seves poblacions d’aquí a 2030 a tot tardar i, a partir de llavors, aconseguiran una tendència creixent de les poblacions de pol·linitzadors, que es mesurarà almenys cada sis anys a partir de 2030, fins a arribar a nivells satisfactoris», resa la norma aprovada per l’Europarlament.

No han oblidat tampoc els eurodiputats l’escalfament afegit que sofreixen les ciutats a causa de l’efecte illa de calor generada per l’abundància d’asfalt i formigó. A partir d’ara, les zones verdes i, sobretot, els arbratges urbans, seran pràcticament sagrats. La nova norma impedeix que es redueixi la «coberta arbòria urbana en zones d’ecosistemes urbans», és a dir, en ciutats. I és que són els arbres situats en les urbs els que estan aconseguint reduir en diversos graus la temperatura ambient durant l’estiu, quan se succeeixen les onades de calor.

Els països no podran eludir el compliment del reglament, ja que hauran de presentar uns Plans Nacionals de Restauració en què figuri de manera detallada com s’està aplicant el reglament i amb quins resultats.

Malgrat alguns clarobscurs (sobretot, per algunes excepcions), la mesura ha estat aplaudida pels ecologistes i ha rebut el suport majoritari dels representants polítics de l’Europarlament.