Espanya es queda sense aigua

Espanya es mor de set. Es nota en els aqüífers sobreexplotats, en els rius ja no tan cabalosos, en els fons esquerdats dels embassaments. Amb l’estiu més a prop, els cels cada vegada més buidats no sembla que vagin a donar una sorpresa. De fet, any rere any les precipitacions disminueixen. Encara que hi ha diferències substancials entre regions, en aquesta situació crítica s’ha arribat per culpa d’una tempesta perfecta que combina sequera i escassetat. La primera obeeix a causes ambientals i poc es pot fer per evitar-la en una península especialment colpejada pel canvi climàtic. El segon factor és encara més complex i en ell conflueixen aspectes que tenen a veure amb l’emmagatzematge, la gestió, la demanda o els usos que es donen en aquest preuat líquid. Aquí és on s’ha de posar el focus.

Encara que els ulls se solen dirigir al consum humà, les dades no deixen lloc a dubtes: l’aigua que es destina a les ciutats a penes representa el 15% del total. Els experts recorden que la majoria de les mesures han de dissenyar-se per al sector agrícola, responsable d’entre el 70% i el 80% de la despesa, segons l’estudi que es consulti. Malgrat això, la superfície destinada a cultius no deixa de créixer i, amb ella, els litres necessaris per a assegurar la producció. L’obstinació a sembrar espècies que requereixen característiques diferents de les del clima d’Espanya (com l’alvocat, que necessita 700 litres d’aigua per quilo collit) només empitjora el problema.

Reacció a destemps

«La consideració climàtica té la seva importància, però també influeix com gestionem l’aigua en la normalitat. No s’ha de perdre de vista el fet que no hàgim pres mesures adequades dins del termini i en la forma escaient quan les precipitacions i les reserves dels embassaments anaven disminuint per a evitar arribar a situacions d’emergència com les que tenim a Andalusia i Catalunya», afirma Jesús Vargas Molina, investigador de la Universitat de Màlaga i membre de l’Observatori Ciutadà de la Sequera. Lamenta que, fins i tot en condicions de normalitat, els sistemes de proveïment es troben en uns nivells d’estrès hídric «molt alts».

Una vegada arribats en aquest punt, no hi ha temps de recrear-se mirant enrere. El repte és buscar solucions basades en la ciència. En les dues comunitats més afectades (Catalunya i Andalusia) ja s’estan aplicant severes restriccions encaminades a calçar les dues potes que té aquest mateix problema: «D’una banda, s’estan reduint de dotacions per a l’agricultura o la indústria, alhora que es fomenta l’estalvi en les llars limitant els litres per habitant i dia. Per un altre, s’estan promovent les polítiques d’augment de l’oferta mitjançant la construcció de dessaladores, amb transvasaments, sondeig de pous o transportant aigua en vaixells, que és caríssim», subratlla Vargas Molina, que, personalment, aposta per les dessaladores portàtils com a mesura d’emergència per a pal·liar la situació actual.

No són els únics recursos que estan sobre la taula. Els científics aposten per garantir la protecció dels ecosistemes, implementar plans obligatoris d’emergència en totes les ciutats que superin els 20.000 habitants i activar els anomenats ‘pous de sequera’, tal com reclamen diverses organitzacions ecologistes. Aquest terme es refereix a perforacions a gran profunditat que connecten la superfície amb els aqüífers més remots. Aquests als quals, en principi, no haurien d’estar afectant ni l’escassetat ni la contaminació.

Però, fins a on arribarà aquesta crisi? S’arribarà a acostumar la població espanyola a viure comptant els minuts que manté obert l’aixeta? Els experts esperen que el país no arribi en aquests extrems. Perquè, en el cas que les restriccions es cronifiquen, l’última baula de la cadena sobre el qual recaurien les limitacions seria el de les llars. En primer lloc, perquè no estan al capdavant del consum. I, també, perquè la normativa dicta que el proveïment humà està a la part alta de la llista de prioritats.

«Els deures en el cicle urbà estan bastant ben fets. Després de la sequera de finals dels 90, a Andalusia ho rebaixem de 200 litres a 125. La conscienciació està bé, però la despesa domèstica no és significatiu en termes d’estalvi», explica Regina Lafuente, sociòloga i investigadora de l’Institut d’Estudis Socials Avançats (IESA-CSIC), que convida a portar la discussió un pas més enllà: «No sé si estem preparats per a això… Ens hauríem de començar a preocupar per la nostra petjada hídrica, la dels productes que adquirim. Aquest debat encara no s’ha obert».

L’agricultura

Abans d’arribar aquí, la primera tireta s’ha de posar en el sector amb més demanda d’aigua. «Sabem que el consum més gran es fa en l’agrari, per la qual cosa l’esforç més gran cal exigir-lo aquí», exposa. Encara que no oblida que aquesta baula de la cadena productiva ja s’està veient afectat per les restriccions, demana no perdre de vista que la planificació que està ara mateix sobre la taula «no està funcionant». «No podem continuar abordant les sequeres com si fossin casos extraordinaris i que la solució sigui donar suport directe als agricultors perquè, moltes vegades, la qual cosa comporta l’aprovació d’aquests decrets és la reducció dels cabals ecològics», afegeix.

En els primers dies del mes de febrer, la Generalitat de Catalunya va anunciar restriccions per a més de sis milions de persones davant la falta d’aigua més apressant que es recorda en el seu territori. A més de la reducció del consum en les llars a un màxim de 200 litres per habitant i dia, en més de 200 municipis està ja prohibit regar jardins, rentar els cotxes o omplir piscines. Però, encara que en algunes zones sembli impossible arribar a una situació tan extrema, la veritat és que no és l’única regió en perill. «Sobretot el sud i l’est. Dramàtics són els casos del Guadalete-Barbate, a Cadis, de les conques mediterrànies andaluses, del Guadalquivir, i de les conques internes del la Catalunya. El Guadiana i el Segura estan molt al límit i el llevant d’Almeria, també», indica Jesús Vargas Molina.

Ni tan sols els habitants del nord, l’àrea més humida del país, poden estar tranquils al cent per cent. «La capacitat d’embassament és molt de menor que en altres llocs, perquè no fa tanta falta acumular. Fa dos anys, els nivells estaven molt malament. A les comunitats del nord els afecten les sequeres curtes, mentre que, a Andalusia, perquè els nivells baixin del 15 %, s’han d’encadenar quatre anys de precipitacions molt baixes i haver fet un ús bastant irresponsable de l’aigua», conclou Vargas Molina.

Al final, el que passi en aquest 2024 dependrà del que ocorri en aquesta primavera. «És un període ple d’incertesa quant a les prediccions climàtiques. S’espera que sigui més humida que la d’altres anys, fins i tot que estigui per sobre de la mitjana. Però el comportament de la dinàmica atmosfèrica en aquesta època és molt aleatori», explica l’investigador de la Universitat de Màlaga.