"Till, el crimen que lo cambió todo": Una qüestió de justícia

Ja fa un temps que el cinema i les sèries miren cap a casos reals que demostren el racisme estructural que continua caracteritzant les societats d’arreu, i la nord-americana en particular. Són reconstruccions històriques que fan una recreació molt precisa dels esdeveniments, però el que els fa realment esfereïdores és la consciència que allò que expliquen podria haver passat ara i aquí. Al final, aquests títols demostren que, malgrat els avenços que s’han fet, hi ha conflictes enquistats que van ensopegant amb les mateixes pedres.

Hi ha productes que entren a la categoria de necessaris però artísticament no acaben de ser prou sòlids, però també en tenim de molt notables que no permeten que la denúncia acabi fagocitant la narrativa. Till, el crimen que lo cambió todo és un d’aquests casos. Parteix d’una colpidora història real i té un aire de melodrama molt clàssic sense que això torpedini la seva brillantor formal ni resti força a la seva estructura. Això és mèrit, en gran mesura, de la directora Chinonye Chukwu, que encerta de ple en el to de la pel·lícula i sap construir un relat ple de matisos que resulta molt d’actualitat. Sempre és meritori que un film de més de dues hores no decaigui, que sigui molt clar en el que vol explicar i que et mantingui en tensió de principi a fi.

Emmett Till era un noi de catorze anys que va morir linxat mentre visitava els seus cosins al Mississippi del 1955. Per descomptat que les autoritats van voler enterrar el cas i en cap moment van voler parlar de crim racista. Els avalava un context polític profundament denigrat que es negava a acceptar la igualtat entre blancs i negres, i silenciava qualsevol intent de denúncia. Tot això no va intimidar la mare del nen, Mamie, que va iniciar una croada judicial per tal que els responsables paguessin el crim. Any rere any, enfrontant-se a tot tipus de traves i amenaces, Mamie va insistir en la lluita fins convertir la causa d’Emmett en el símbol d’un clam que arriba als nostres dies.

Dirigida amb un pols ferm i un excel·lent disseny de producció, el film té un dels seus principals actius en la corprenedora interpretació de Danielle Deadwyler, tan convincent que arriba a fer-se difícil veure la línia que separa l’actriu del personatge. Al seu costat hi ha un gran planter de secundaris amb Jalyn Hall, Frankie Faison, Haley Bennett, Jamie Renell, Kevin Carroll, Sean Patrick Thomas, Roger Guenveur Smith i la veterana Whoopi Goldberg, que és una de les productores.