«Silo»: Un «Perdidos» subterrani

Entre els plans amb anuncis o la cada vegada major consciència d’estrenar un capítol per setmana t’assegura més impacte en la conversa, l’streaming s’assembla cada vegada més a la televisió generalista de sempre. I l’estrena d’una sèrie com Silo (Apple TV+) és un altre senyal en aquesta mateixa direcció: ens recorda aquell antic frenesí de les cadenes per trobar un nou Perdidos, una sèrie-puzle en la qual cada enigma només n’amaga un altre de més gran, per a desesperació, addicció i histèrica teorització en línia dels espectadors.

Apple va trobar el punt de partida en una trilogia de llibres de Hugh Howey, que, a l’origen, havien estat, de fet, obres serialitzades. «Com a escriptor, no puc estar més influït per la televisió i pels còmics», ens explica l’autor per videotrucada. Al principi, aquells volums havien de ser portats al cinema per Ridley Scott, però Howey gairebé se n’alegra que aquesta possibilitat no s’arribés a fer. «Per la successió de cliffhangers, o per la combinació d’un tema central amb un grapat de petites trames, els meus llibres es prestaven molt millor a una adaptació per a televisió».

El Silo del títol de saga i sèrie fa referència a la llar cilíndrica subterrània on viuen les que són, en teoria, les últimes 10.000 persones sota la faç de la terra. Així es protegeixen d’un món solcat per vents tòxics, el qual observen a través d’una de les parets de la cafeteria: un horitzó sense cap vida.

Els personatges no saben qui va construir la sitja, ni per què l’exterior s’ha tornat letal. Fa un segle i mig hi va haver una rebel·lió i és culpa d’aquells rebels de la destrucció de tots els documents i els llibres que permetrien aprendre alguna cosa sobre la prehistòria del lloc o el món més enllà d’aquestes parets. Els qui intenten esbrinar-ne alguna cosa acaben malament. És el cas, en teoria, de l’esposa (Rashida Jones) del xèrif (David Oyelowo), aquest ara decidit a seguir els passos de la seva dona, atrevir-se a sortir allà fora.

‘Showrunner’ de prestigi

Als comandaments de Silo trobem Graham Yost, veterà guionista de cinema (Speed) i televisió (Band Of Brothers) que va brillar com a creador amb Justified: la ley de Raylan, magnífica sèrie basada en un personatge d’Elmore Leonard. Confés admirador de Perdidos des de fa una eternitat, ara per fi podia jugar de gust amb l’enigma, el secret, el misteri. «Sempre vaig ser fan d’aquella sèrie», reconfirma a aquest diari. «A la sala de guionistes parlem molt sobre l’Escotilla, que per a mi és una de les millors revelacions de final de temporada que s’hagin vist mai».

I igual que Damon Lindelof amb la seva famosa cocreació, Yost assegura que, en realitat, el més important de Silo són els personatges. Un en concret: Juliette (Rebecca Ferguson), que no Juliet, enginyera a la recerca de respostes sobre la mort d’un ésser estimat. «Després del primer episodi, és abans que res la història d’aquest personatge, un amb un viatge realment divertit. La idea de l’heroi reticent sempre m’ha semblat atractiva».

En l’entrevista que em va concedir fa una dècada per la tercera temporada de Justified, Yost apostava per «un bon personatge», un que «faci coses sorprenents i, si pot ser, que tingui sentit de l’humor», com a únic secret per fer una bona sèrie. Diria que Juliet compleix aquests requisits? «Pot ser que no sigui tan divertida com Raylan a Justified, però té una visió particular de les coses. Odia les estupideses, les mentides. És pràctica en molts aspectes. No és bona immediatament en tot el que fa, i veure com aprèn resulta molt entretingut. A més, una vegada tens Rebecca Ferguson com a protagonista, saps que la meitat del teu treball ja està fet».

Creador a través d’èpoques

Amb més de tres dècades d’experiència televisiva a l’esquena, Yost ha estat testimoni (i participant també) de més d’una revolució en les sèries. El seu currículum esmenta tota classe de canals i plataformes. Fer-ho a les ordres d’Apple no ha suposat una experiència nova, «més que res perquè els seus caps de programació, Jamie Erlicht i Zack Van Amburg, són els antics presidents de Sony Pictures Televisió, amb els quals vaig treballar a Justified: la ley de Raylan i, més endavant, a Sneaky Pete. Quan es van posar al capdavant d’Apple TV+, em van explicar que la idea era fer poques sèries però excel·lents. Em va afalagar que em consideressin per formar part d’una missió així».