Salvar algunes imatges del mòbil per fer un gran arxiu

Cada mòbil és com una immensa habitació dels mals endreços. A les seves entranyes s’hi acumulen milers de documents de tota mena que, si es transformessin en objectes palpables, es menjarien l’espai de dos o tres pisos. Molts d’aquells arxius, per no dir la immensa majoria, acabaran els seus dies perduts per un camí incert que comença a la deixalleria i no saps on acaba. Només alguns seran rescatats a temps fins que, més tard o més d’hora, tinguin probablement el mateix destí. Aquest serà el trist final d’allò que un dia ens va semblar important quan vagi a parar a la bassa. Centenars de petites joies malaguanyades.

Fent endreça d’aquelles golfes digitals que tenia al mòbil, fa uns quants dies que vaig abocar tot el seu contingut a l’ordinador. Amb aquell garbuix de milers d’imatges i rucades diverses a la vista, m’entretinc destriant el gra de la palla. Vaig començar salvant algunes fotos personals, i ara, revisant tota la resta, m’estic trobant amb algunes imatges i alguns vídeos dignes de ser indultats. Entre ells, molts que fan referència a qüestions manresanes. Des de fotos de la meva amiga Sussi Garcia, fins a d’altres, que no sé d’on em van arribar, fetes pel Jordi Preñanosa, que són un magnífic document i un autèntic regal a la vista. També alguns petits vídeos editats pels comerciants del Born o del carrer Guimerà, o promoguts per l’Ajuntament, donant una visió magnífica de Manresa, que per ser parcial no deixa de ser real. I alguns altres que n’ofereixen una de diferent, també tan esbiaixada com autèntica. Entre ells alguns reportatges de successos emesos per diferents cadenes i algun vídeo casolà testimoni de la mateixa realitat. Com aquell on uns personatges que fan por llencen cadires contra els vidres del bar La Cabanya mentre Julio Madrid canta «Manresa es mi ciudad». Aquell és impagable, i de tots els indultats seria la joia de la corona. Després n’hi ha molts, moltíssims, gravats durant el confinament. Són vídeos de caire particular amb gent a qui li va donar per cantar o enviar-te les seves reflexions des de casa. Però també d’altres, gravats des de la finestra, on es poden veure imatges tan quotidianes com els controls de la guàrdia urbana o d’altres tan insòlites com aquell cabirol corrent pel carrer Abat Oliba o aquells senglars deambulant tranquil·lament pel passeig del Riu. Fotos i vídeos irrepetibles, dignes de ser recollits a l’arxiu de la ciutat abans que es perdin per sempre. No costaria cap cèntim ni ocuparia cap espai. És posar-s’hi.

Subscriu-te per seguir llegint