Decadències entrelligades

Fa molt de temps que Europa perd posicions en el rànquing econòmic internacional. Els descobridors castellans i portuguesos es varen repartir el món a Tordesillas el segle XV, i els empresaris i enginyers britànics lideraren la primera i segona revolució industrial els segles XVIII i XIX. L’eix de gravetat mundial, però, es va desplaçar cap a l’Atlàntic amb l’ascens dels EUA i avui retorna al Pacífic amb la consolidació de la Xina com a segona potència mundial. Si a principis del segle XX els europeus representàvem el 20% de la població mundial ara som menys del 4%. El PIB de la UE equival a 15 bilions d’euros i comprèn el 14% del comerç mundial. Europa no disposa de la tecnologia més avançada, ni fonts d’energia, ni exèrcit propi, però lidera les polítiques més woke de l’Estat del Benestar, la regulació pública omnicomprensiva i l’ecologisme més radical.

Dins de la decadent Europa, Espanya perd importància. En els darrers 15 anys, i descomptant la inflació, el PIB per capita tot just ha augmentat un escarransit 2,24%. L’estancament contrasta amb altres països europeus, sobretot els bàltics i els de l’est, que estan creixent vigorosament. Estònia, el Silicon Valley europeu per la capacitat que té de crear empreses tecnològiques com Skype o Bolt, ha crescut el 40% des de principis del 2000 i ja ha avançat Espanya. En cinc anys, quatre països de l’euro han superat Espanya en PIB per càpita: Eslovènia, Xipre, Malta i Estònia. El següent serà Lituània. Aquests països s’han adaptat bé al mercat únic i han reforçat la seva indústria. El pes del sector secundari a Espanya (15% del PIB) és molt inferior al de Txèquia i Eslovènia (25%). Substituir manufactura per turisme ha estat un gran error. Un 51% de la població espanyola més gran de 16 anys no treballa. Al mateix temps, la productivitat de la població ocupada a Espanya és molt baixa. En 25 anys la productivitat real s’ha pràcticament estancat a Espanya, mentre que a Estònia ha incrementat el 180% i a Lituània el 210%. Alemanya superava el 2000 el PIB per capita d’Espanya en un 50%. Avui la diferència és del 66%. Les nefastes polítiques de confinament aplicades pel govern socialista fan que Espanya sigui l’únic país de l’euro que encara no ha recuperat els nivells d’activitat previs a la pandèmia. De fet, segons el Banc d’Espanya, no es recuperaran fins el 2024. S’hauran perdut, per tant, cinc anys.

Dins de la decadent Espanya, Catalunya perd pistonada i s’ha vist superada per Madrid. Si l’any 2000 el PIB de Catalunya en relació al total superava el de Madrid en 1,2 punts (18,9% versus 17,7%), ara ja està per sota (19% versus 19,4%). El sorpasso es va produir l’any 2017 i els motius que expliquen el lideratge de Madrid com a motor econòmic d’Espanya són múltples. Entre 1955 i 1978, quan la dictadura imposava una fèrria centralització política, l’economia catalana superava la madrilenya en un 20%. A partir de 1990, Madrid comença a escurçar distàncies amb claredat. L’any 1979, el PIB de Catalunya era exactament el 20% de l’espanyol, però el 1985 ja havia caigut al 19,3%. La indústria sempre ha tingut més importància a Catalunya que a Madrid. La crisi dels anys 70, amb el tancament i reconversió del sector tèxtil, així com la posterior desindustrialització, han tingut més incidència a Catalunya que a la capital de l’Estat. És lògic que la pèrdua d’activitat manufacturera, reemplaçada per un turisme de baix valor afegit, perjudiqui relativament més a Catalunya.

Amb l’adveniment de la democràcia i la descentralització administrativa de les autonomies, el pes del sector públic, limitat fins aleshores, es dispara. I amb això canvien les preferències pels llocs de treball. Mentre que a Madrid sempre ha estat una prioritat fer carrera dins el sector públic i escalar per les jerarquies de l’Estat, la tradició comercial i industrial de Catalunya feia que les prioritats laborals es decantessin més cap a l’empresa privada, que presenta productivitats més elevades. Però això ha canviat. El creixement de l’administració pública autonòmica ha incrementat el nombre d’opositors i funcionaris que, en altres circumstàncies, haurien treballat en el sector privat. El zel regulador i controlador de l’administració també contribueix a dissuadir la iniciativa empresarial. Catalunya lidera el nombre de pàgines publicades als butlletins oficials autonòmics, 107.000 pàgines, una xifra 18 vegades superior a la del País Basc. L’efecte capital, la baixa fiscalitat i les economies urbanes d’aglomeració també afavoreixen Madrid i perjudiquen Barcelona.

Finalment, al cor de Catalunya hi trobem Manresa, una ciutat amb un PIB per capita un 20% inferior al de la mitjana del país i amb un atur del 13%, 4 punts superior. És evident que la millor política social per millorar aquests problemes no són els subsidis, que enquisten la pobresa, sinó el treball i l’ocupació. Els polítics catalans consideren que l’expansió de la conurbació metropolitana de Barcelona desequilibra el model territorial de Catalunya. Amb aquesta visió, Manresa hauria de poder reclamar més infraestructures i aspirar a la centralitat del país. Richard Rogers, guanyador del premi Pritzker, sosté que «les ciutats no són producte de la casualitat, sinó que es fan. Ben administrades, civilitzen. Descuidades, perden ràpidament la vitalitat». El mateix podríem extrapolar a Catalunya, Espanya i Europa.

Subscriu-te per seguir llegint