El xèrif i l’alcalde

Amb posat «més que seriós» segons la crònica i en presència de Pere Aragonès, Marc Aloy va afirmar divendres que a les eleccions municipals es vota «un alcalde, no un xèrif». I té raó.

Té raó perquè els xerifs de les pel·lícules tenen competència quasi plena en seguretat pública i ciutadana: des de la prevenció i persecució de la delinqüència fins l’execució de manaments judicials i el control de manifestacions. A Catalunya el principal titular d’aquestes funcions és el cos dels Mossos d’Esquadra, amb dret d’intervenció de les policies estatals, sempre sota control de magistrats de la justícia espanyola i aplicant lleis emanades de les Corts.

Dit d’una altra manera: combatre la inseguretat a Manresa passa en gran mesura perquè l’encertem a l’hora de votar els parlaments nacional i estatal, dels que surten els governs i les lleis corresponents.

Dit això, cal afegir: no s’elegeix un xèrif però s’elegeix un alcalde. I de l’alcalde en depèn que la ciutat sigui neta, d’aspecte agradable, amb trànsit ordenat, voreres respectades, paviments sense bonys, carrers il·luminats, nits silencioses, arbres drets, creixement equilibrat, captació d’inversions, facilitació econòmica, dotació d’equipaments, persecució de subvencions, impuls al teixit associatiu, pressió sobre les administracions superiors, motivació dels qui poden aportar al comú, lideratge de les ambicions col·lectives, foment de l’autoestima... I que tots els dies de l’any surti aigua potable de les aixetes, entre un munt d’altres competències assignades per les lleis als ajuntaments.

Per descomptat, veure patrullant la policia local genera bones sensacions i dissuadeix els brètols, però tinguem-ho clar: quan les enquestes diuen que els principals problemes d’un municipi són la inflació, la inseguretat, la neteja i la circulació, els dos darrers són culpa de l’alcalde (si em permeten l’exageració), però solucionar els altres és més aviat a mans de l’Aragonès, el Sánchez i la senyora Economia Mundial.

Subscriu-te per seguir llegint