Per què fracasen els països?

Aquest és el títol d’un llibre que el 2012 van publicar dos economistes americans, Acemoglu professor al MIT i Robinson a Harvard, que a partir de l’anàlisi comparada de d’aspectes històrics, econòmics, sociològics, polítics, religiosos, de diferents països del món, defensaven la tesi de que són les institucions que governen un determinat territori les que expliquen la seva prosperitat o la seva decadència

Conclouen que les societats que progressen, és a dir, les que són respectuosos amb la propietat privada, garanteixen la separació de poders i fan possible el correcte funcionament de l’economia de mercat –no oblidem que són economistes dels EUA– són els països on la qualitat de vida és alta, definida a partir dels barems de l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que es mesura a partir de l’esperança de vida al néixer, el nivell d’instrucció i educació, mesurat a partir de la taxa d’alfabetització d’adults i del nivell d’estudis de la població (educació primària secundària i estudis superiors), i el nivell de vida, d’acord amb les dades del PIB per càpita.

Expliquen que les societats fracassen quan les institucions d’un país no ofereixen incentius, inversions i innovació, i creen unes condicions on la majoria de ciutadans no poden desenvolupar el seu talent, quan les elits extractives confabulen amb el poder polític i s’accentuen les diferencies entre rics i pobres... tot això en un context de canvi que pot passar ràpidament d’una situació de «deriva institucional» a una «conjuntura crítica», com la que ha desencadenat els grans processos revolucionaris al món.

Institucions... comandades per els partits polítics que guanyen les eleccions amb minories i que han de pactar governs poc estables i programes volàtils, temporals, per aguantar el convuls període electoral. Que consideren que quan hi ha diferents opinions i que aquestes es manifesten, és un crisis de govern, quan el que es genera és una crisi de la política per no saber parlar, raonar, pactar.

Institucions comandades també per una elit d’alts funcionaris que se les saben totes per consolidar el model i alentir qualsevol opció de renovació, d’actualització, de revisió, d’avaluació... que es consideren garants, que expliquen que el sistema no ho permet, perquè el canvi no esta legalment definit, i apareixen diferents maneres d’interpretar el que està escrit.

I quan finalment es canvia alguna cosa es fa ràpidament i malament, amb forats capaços de generar crisi polítiques que consoliden, encara més, la idea que hi ha coses que no es poden canviar, que val més que no ho toquem,... que el que hi ha ja està be.

Coses que et venen al cap fent endreça amb el nou any que comença, quan et veus capaç de fer allò que cada cap d’any t’has proposat: ordenar l’horari, deixar d’anar amb preses, fer una dieta sana, endreçar papers i llibres ... i trobes un a mig llegir, el que dona nom a aquest article, i és aleshores quan recordes que quan el vaig començar a llegir, ja vaig pensar que tots i totes som responsables, també, del fracàs del nostre país.

Subscriu-te per seguir llegint