Quiosc Regió7

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Llibreter

Catalanitat condemnada

És un fet constatable i evident, no pas opinable, que la cultura catalana fa nosa i es vol eliminar o minimitzar deixant-la, com a molt, en un nivell purament etnogràfic. Mancada de poder polític real en la majoria d’estats on es troba trossejada –llevat d’Andorra– va a mercè de la força i la potència demogràfica de la població hegemònica, culturalment diferent, com també de les elits dirigents d’aquests estats, especialment l’espanyol i el francès. Històricament i contemporàniament és així. No cal donar-hi més voltes ni autoenganyar-nos. Hom pot discutir si disposar d’una estructura política pròpia és indispensable per mantenir viva i activa la catalanitat, o de qualsevol altra cultura. I defensar, naturalment, que dins d’un estat qualsevol hom pot respectar igualment les seves minories nacionals. En un pla teòric és clar que sí. Però a la pràctica, com comprovem quotidianament, res de res. Recordem només la croada contra la nostra llengua que ha revifat darrerament, especialment en l’àmbit escolar.

La voluntat d’assimilació és brutal i, com més va, menys dissimulada. Ens diran, per altra banda, que no passa res. Que si ens anem descatalanitzant serem més universals i que ens tractaran igualment com a ciutadans espanyols amb els mateixos drets i deures. I un bé negre! El pecat original sempre el tindrem. Ho poden disfressar més o menys, però el nostre és un cas més al món de persecució de tipus genocida, es miri com es miri. El xoc és secular i la manipulació dels conceptes «nació» i «estat» és recurrent. Malgrat tot, la capacitat de resiliència és encomiable i la demostració que som una realitat ben viva. Sebastià Frau, en el seu llibre De la nació a l’estat. El conflicte Espanya/Catalunya (ed. Lleonard Muntaner), ens ho explica clarament.

Davant d’aquesta realitat Catalunya –com a avantguarda de tots els països catalans– ha iniciat una lluita decidida per a l’emancipació nacional. I ho fa tal com toca avui dia: de forma democràtica, apel·lant al legítim dret d’autodeterminació. Possiblement, la realitat i la geoestratègia imperants no ho faciliten gens ni mica. Efectivament, hem arribat encara massa aviat en el decurs de la història. Lamentablement, encara aquests conflictes reals impliquen fer ús de la força, que no vol dir necessàriament bèl·lica o violenta, però sí decidida i ferma plantant cara en tots els fronts possibles i necessaris. Espanya, per evitar la independència d’un dels seus territoris que controla, a banda de fer referència a aspectes eteris, quasi religiosos, com la «sagrada unitat» posa en pràctica la repressió policial i judicial sistemàtica i sense manies. Res de nou. El problema és que a la nostra banda determinats dirigents, de mentalitat claudicant, però amb discurs d’estadistes espavilats, no han fet bé la feina i han intentat jugar amb les regles de joc espanyoles, amb les quals sempre tenim les de perdre per la ideologia i la mentalitat castellanes que dominen Espanya. L’escriptor Miquel de Palol, a Frase Variata (ed. Barcino), reflexiona sobre per què encara no hem assolit l’alliberament. I fa una crítica implacable del tarannà pusil·lànime dels polítics catalans. Per reflexionar…

Compartir l'article

stats