Estel, deia Guifré

Un canonge anomenat Adanagell va decidir un dia de 889 que «stella», aquella paraula llatina que havia anat quedant deformada per l’ús que en feia la gent, havia de ser normalitzada d’una vegada i adaptada a la realitat. Va fer un cop de cap: va escriure «estel» i li va donar gènere masculí. «¡Ja està fet!», devia pensar: «¡Que ja som al segle IX, per l‘amor de Déu, som moderns, no romans!» Poc es pensava que avui, onze segles després, estel no només seria una paraula viva sinó que seria considerada prou bonica per utilitzar-la com a nom de persona. Entorn de l’any 1060, un copista urgellenc va traduir una compilació jurídica del llatí a la llengua del carrer i va escriure així el text íntegrament en català més antic que es coneix. El 889 la Catalunya embrionària era governada per Guifré el Pilós. ¿Va dir alguna vegada «estel» com si fos tu o jo? L’any 1060 el sobirà era Ramon Berenguer I, simpàtic per als manresans perquè va ser dels pocs que van detallar que els seus comtats eren Barcelona, Girona, Osona i Manresa. ¿Intuïa que ell i aquella nova llengua que naixia estaven forjant un nou país? Cercar en els orígens del que som és fascinant. Només fa por que, tal com va tot, en el futur, els lingüistes ja no busquin les primeres paraules que es van escriure en català, sinó les últimes. ¿Algú escriurà estel per darrera vegada?

Subscriu-te per seguir llegint