Securititzem l’aigua

La crisi de l’aigua és un problema que cada cop atrau més l’atenció mundial pel seu impacte social, mediambiental, econòmic o industrial. Aquest problema no és nou, tot i que darrerament s’ha convertit en un problema mundial alarmant i aterridor per al món desenvolupat. La sequera s’ha generalitzat i, posteriorment, ha donat lloc a l’anomenada crisi mundial de l’aigua. Lamentablement, ara ens la mirem amb urgència perquè està afectant el món desenvolupat, quan fa uns anys era un problema dels països africans.

Arribats a aquest punt podem afirmar que s’ha convertit en un problema de securitització perquè o no s’ha fet res al respecte o bé molt poc. Una qüestió securititzada és, com apuntava Barry Buzan, aquella que es percep com una amenaça potencial i que, per tant, requereix mitjans extraordinaris que són tolerats tot i anar més enllà del que serien els protocols habituals d’actuació pública. La securitització és el procés a través del qual qüestions determinades o problemes que han estat polititzats es converteixen (o són convertits) en amenaces. Aquestes amenaces poden anar dirigides, segons el tema en qüestió, a l’Estat (en la lògica de seguretat i/o interès nacional), a una ideologia, a l’economia, a la cohesió social, al medi ambient, etc. S’ha de construir, doncs, un marc lògic que afirmi que si no s’actua sobre el tema en qüestió a temps, la resta de temes deixaran de tenir importància perquè les conseqüències no seran gestionables.

Cada procés de securitització està format per un acte de seguretat i per un acte polític, que és la decisió política d’articular l’amenaça de manera que es convenci el públic de la mateixa. La importància del procés de securitització rau, precisament, a construir aquest marc narratiu que permeti entendre que un tema ha passat de ser polititzat a ser securititzat. I davant aquest repte, cal que hi hagi una possible solució o una proposta d’actuació.

El 97% de l’aigua del planeta Terra és aigua salada, però el problema el tenim en el 3% restant, en què al voltant del 75% de l’aigua es concentra per a finalitats agrícoles, el 20% és per a ús industrial i el darrer 5% és per a ús domèstic. La sequera està afectant especialment el món agrari, on per exemple a Espanya cada any es desertitzen 500.000 milions de tones de terra. És especialment greu la sequera dels primers 15-20 centímetres de terra, que és on es concentren la major part dels nutrients i sals minerals que serveixen per enriquir hortalisses i arbres fruiters. Si hi ha sequera, l’arbre fruiter no creix o mor, de la mateixa manera que ho farà l’hortalissa. I d’aquesta afectació agroalimentària se’n pot derivar un altre problema i és que la població i la mà d’obra se’n va. Aquesta migració forçada de centenars de milers de refugiats a causa de la crisi de l’aigua provoca greus problemes en altres parts del planeta. Com a segon punt, el país en qüestió s’empobreix i provoca que la concentració dels productes que abans es produïen en aquests països siguin produïts per pocs, convertint determinats sectors i països en oligopolis de cereals, fertilitzants i de productes agroalimentaris. Si afegim en aquest exemple que el més gran productor de cereals és Ucraïna i que el més gran productor de fertilitzants per fer créixer aquest cereal és Rússia, i ens trobem davant d’una guerra com l’actual entre Rússia i Ucraïna, hi ha un xoc d’interessos, un xoc de necessitats i finalment un xoc econòmic que acaba afectant gran part de la població mundial.

El problema de no securititzat no només és del govern de torn, sinó també de les empreses, les quals estan perdent milers de milions en ingressos pel fet de no tenir en compte la seguretat de l’aigua a la presa de decisions estratègiques a curt, mitjà i llarg termini. Les institucions, públiques o privades, han de comprendre com estan exposades a aquests riscos i prendre mesures immediates abans que no hi hagi tornada.

Alguns països ja s’han posat a securititzat la seva aigua. Namíbia i Botswana han creat un complex, conjuntament, per alimentar rius compartits, a partir de la dessalinització de l’aigua de l’Atlàntic. Un altre cas és el projecte «Mar Vermella», que proposa transferir aigua del mar Roig al mar Mort, per ajudar a estabilitzar el nivell d’aigua d’aquest últim i evitar la seva dessecació. El projecte consistiria a construir una canalització de 180 km que traslladaria aigua del mar Roig, situat a més de 100 km al sud del mar Mort, a través del desert de Negev, fins al mar Mort, situat a 430 metres per sota del nivell del mar. L’aigua seria utilitzada per a la producció d’energia hidroelèctrica i també per recobrir la superfície del mar Mort, que està disminuint a un ritme alarmant. En el projecte es construiria una planta dessalinitzadora a l’entrada del golf d’Aqaba, a Israel, que produiria 65 milions de metres cúbics d’aigua dolça a l’any. D’aquesta quantitat, 30 milions de metres cúbics serien destinats a Israel per al seu ús domèstic, mentre que els altres 35 milions serien transferits al mar Mort, a Jordània. No obstant, el projecte planteja nombrosos problemes ambientals i socials, com ara la possible salinització de les aigües subterrànies de la regió i els efectes sobre la vida marina. Tot i que hi ha un problema de fons més gran: la geopolítica dels tres països implicats Israel, Jordània i l’Autoritat Palestina. La securitització torna al seu punt de naixement: les relacions internacionals.

Subscriu-te per seguir llegint