D’allò políticament correcte

Hom considera que en una democràcia es pot parlar de tot en totes les palestres públiques, però actualment un moviment que ha pres les regnes del poder influït per l’extrema esquerra, que en un gran exercici de cosmètica acolorida segons consignes d’igualtat i de la inclusió, han fet avançar la cara més tenebrosa del totalitarisme i han projectat un moviment que corca el nervi de la democràcia que és la llibertat d’expressió.

El discurs del què és políticament correcte, és el mitjà d’imposició que té la dictadura del pensament únic per tenir la població coaccionada i emmordassada perquè els qui pensin diferent no puguin opinar lliurement; en cas de fer-ho públicament, prepara’t per les seves consagrades etiquetes. La inoculació d’aquest relat és el combustible per la dictadura del pensament únic o del «bonisme» i és la causa d’una gran anomalia: que el discurs majoritari a casa, als restaurants, a les feines; com és el de la pèrdua de la cultura de l’esforç, la inseguretat, la política migratòria, saqueig fiscal de les butxaques de les famílies... sigui un discurs censurat als mitjans, per tal que el relat d’un petit sector d’aprofitats que creu que dos més dos no són quatre no hagi de competir amb la veritat.

La correcció política ha expugnat els límits del ridícul; com si Disney hagués infantilitzat l’obra d’Orwell, anem deixant passar grans desastres que sabotegen el sentit comú dels adults; un exemple és la imposició de la «neollengua» que provoca que el llenguatge no evolucioni de forma natural ni orgànica, sinó que des del poder s’intervé i es dicta com ha de ser el nostre llenguatge quotidià, perquè saben perfectament que controlar-lo és la millor forma de limitar i manipular el pensament de tots (vull dir de «totis», perdó). Els polítics han de comunicar amb eloqüència i amb respecte, però, sobretot, els seus discursos s’han de cenyir en base a la veritat, inclòs si aquesta veritat és incòmoda, a més de dirigir-se a la societat com adults i no com si fossin d’educació infantil, amb tots els respectes.

En aquest mateix mitjà s’ha tractat i encertat en detectar «el cansament d’allò políticament correcte» per gran part de l’electorat, que veuen com aquesta manera de fer no planteja solucions sinó que els afegeix problemes. Posar fi al què és el políticament correcte serà un camí molt costerut, però qüestionar-lo és el primer pas per esqueixar les costures de l’hegemonia del relat bonista que no permet una discussió honesta i oberta sobre temes controvertits i, per tant, limita la capacitat de la societat per arribar a solucions efectives als problemes. Ja n’hi ha prou de travessar límits absurds que han generat una cultura del victimisme que només ha servit per justificar la intolerància cap a les opinions divergents. Si no posem fi a aquesta pseudocorrecció política com a forma de censura a la diversitat d’idees; potser no arribarem a entendre que la llibertat és, també, el dret a dir-nos allò que no volem sentir.

Subscriu-te per seguir llegint