Setmana Tamames

En la setmana de Ramón Tamames, la nostàlgia ha impregnat els cors de les generacions més veteranes. Calia veure ressorgir del seu descans gairebé etern l’excomunista per adonar-se que hi ha coses que mai no canvien encara que se’ls doni la volta. Tamames, l’olor de resclosit que emanava del qual va avisar hores abans de la seva arribada al Congrés, ha sortit del bagul dels records, exactament el mateix que cantava Karina, a-ha-ha, i amb el seu nou look de persona en procés de momificació, ha tornat a Espanya la flaire d’uns temps al qual alguns (no hi ha enquesta fiable de quants: les eleccions no són un barem exacte per a aquesta mena de càlculs) els agrada recordar amb un solo de castanyoles.

Si els experts en la cosa política encara no s’han explicat el perquè de l’estrafolària estratagema política d’Abascal i companyia, encara menys ho farem els simples espectadors d’un Congrés retornat per unes hores als millors anys de Documentos TV i a l’escenografia juràssica del «se sienten, coño!». Faltava Chico Ibáñez Serrador de productor de la pseudomoció de censura i Kiko Ledgard i Mariano Medina retransmetent-la a la televisió. Feia olor de tot allò. Tamames i el seu discurs. Tamames i la reanimació cardiopulmonar d’un tardofranquisme que es revela a donar-se per mort i escup una ranera seca que, malgrat la debilitat del pacient, encara vol sonar com un tro.

Tamames, un exemple de l’Espanya més camaleònica en democràcia, la que va transitar, tot jugant a l’oca, del PCE a Vox o viceversa, ha aconseguit un inesperat moment de glòria quan ja se sent, així com de lluny, una lletania fúnebre que indica el final d’alguna cosa. Ramón, hi ha coses que s’acaben, encara que vulguis allargar-les amb artificis, amb desenes de pàgines escrites, amb memòries trufades de desitjos dictats com sota la llumeta aquella que mai no s’apagava en aquelles llargues nits en què a Espanya encara feia un fred que pelava i en què tot el que no era Espanya semblava lluny i diferent i inassolible i modern i també detestable.

Jugar-se la carta Tamames ha estat com alinear Zoco, Pirri i Benito. I Molowny a la banqueta. Com tornar a beure Litines rascant una ampolla d’Anís del Mono en aquelles inacabables tardes d’UHF. Esteso i Pajares. Ramón Tamames. A Yo hice a Roque III, Esteso entrenava Pajares; al Congrés, Víctor Abascal Frankenstein ha tornat a la vida Tamames. Tot torna, sí. Però el segon cop ja no té gràcia.

Subscriu-te per seguir llegint