L’aigua va cara

Hi ha una sequera severa al nostre país. No plou ni quan ho diuen els meteoròlegs, ni si fem pregàries a la Mare de Déu dels Torrents. Si retorneséssim a temps passats, quan hi havia una consciència molt més diluïda sobre les prioritats mediambientals i escassa preocupació sobre el canvi climàtic, avui tindríem una picabaralla política de molts decibels sobre si cal encarregar un projecte per fer un canal i comprar l’aigua a França o si ens hem d’espavilar amb els recursos propis del país. Les recorden, oi, aquelles proclames dels empresaris de les grans infraestructures i dels polítics, sobretot convergents, que aleshores governaven, argumentant que la solució era portar l’aigua del Roïne? El tema sembla aparcat en aquests moments, o com a mínim si es manté al govern un grup com ERC. No hi haurà obres faraòniques, assegurava divendres passat la secretària d’Acció Climàtica, Anna Barnadas, en la inauguració de la planta de desnitrificació de Calaf.

Hi ha un canvi en les polítiques de l’aigua per evolució natural, per millora del coneixement i per sumar-nos de manera progressiva cap a polítiques de gestió dels recursos hídrics amb més respecte i consciència. Però descartar aquesta obra faraònica no vol dir que les inversions que haurà d’afrontar els país siguin irrissòries. Ni de tros! D’entrada hi ha, com a mínim, una gran obra que sembla que és inevitable: la construcció d’una nova planta dessaladora per poder tractar aigua del mar. Les actuals ja les tenim des de fa mesos oa ple funcionament.

Hi ha una altra possibilitat, que tampoc no es pot fer sense inversió, que és trobar remei a la captació d’aigües que circulen pel nostre subsòl i que, per raons naturals o per l’acció humana, no està en condicions d’anar a la xarxa. Aquest seria el cas de Calaf, on per poder aprofitar el ric freàtic que tenen n’hem d’eliminar els nitrats que afegim per l’ús de purins a l’agricultura (i a la ramaderia). Algú dia ens haurem de fer mirar què fem, i perquè no ho fem bé.

I hi ha una tercera via, recuperar les aigües brutes per poder reutilitzar-les per al consum humào, com a mínim, per a altres usos com ara l’agricultura, que requereixen molt aigua. La tecnologia està trobant respostes per avançar per aquesta via. N’hi ha més d’accions, com ara reduir les masses forestals, que ens són excessives i, finalment, n’hi ha una que només depèn de nosaltres, tancar més l’aixeta, que l’aigua va cara en tots els sentits i n’hi anirà més.

Subscriu-te per seguir llegint