Cridar el mal temps

Es posa la samarreta negra per dins dels pantalons com feien les bandes de rock dels vuitanta. No sé per què l’atrau la música d’aquella època i em ve al cap l’estiu que duia una peça de roba amb les inicials d’una banda. En tinc una foto. El nen menja un gelat de cucurutxo de maduixa i nata que se li desfà a la mà. Al darrere hi ha una paret de pedres, és el mur d’una església que no sabria situar. Riu a càmera i ensenya dues dentetes trencades. Sí, és clar, va ser després de la patacada. Recordem els fets i no els anys. El terra era moll i a prop hi havia un bassal que reflectia l’aire, un ocell i la punta del campanar. Ara s’ha girat vent. El cel s’ha enfosquit. S’aturen dos núvols perfectes sobre els nostres caps que descarreguen quatre gotes comptades a contrallum. Brillen com lluentons un instant brevíssim i s’evaporen abans d’arribar a terra.

Per un instant ha fet presència l’aroma de terra humida. El paisatge se n’ha alegrat. Hauríem de cridar el mal temps, que tronés, que llampegués, que plogués. Deixar de sentir-nos secs. En risc constant. De patir per l’estiu. Patir per tot. Tancar l’aixeta. Escurar el vas. Si plou massa fa mal. Si no plou hi ha esquerdes. La terra s’esquartera, com la pell vella. El mal temps és el bon temps. El temps que necessitem. Necessitem mal temps, però no gaire, que en aquest país després hi ha pedregades. Que plogui només a les nits, que som egoistes, que aquests dies estem de festa. De vacances. Hi ha hagut prou dies per descarregar, que ara s’esperi fins dimarts. Són dies de fugida. Alguns canviaran una ciutat per una altra. Una de mitjana per una de gran, una de gran per una altra de més gran encara, amb més de tot, amb més de res. Com més som, més anònims. Ens tombem en un llit nou, escoltem una altra llengua. Altres marxaran a la muntanya o a la vora del mar i provaran d’enganyar el temps canviant d’espai. A casa, parlem d’on anirem aquest estiu i dibuixem rutes imaginàries i senders que no hem trepitjat amb l’al·licient que ens aportin alguna cosa que no tenim. Que el Google Maps està bé com a guia però no supleix una experiència. «Sé una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta,/on els anys d’alegria són breus com una nit;/ on el sol és feliç, el vent és un poeta,/ i la boira és fidel com el meu esperit», escrivia Màrius Torres a l’inici del poema «Molt lluny d’aquí». Ell continua escoltant rock. Li demano que pari i diu que no sense remordiments. Repeteix moltes vegades que no. Jo dic massa cops que sí. Entre l’afirmació i la negació hi ha dues vides, dues històries, dues pors i el perill de descartar el millor camí de tots.

Subscriu-te per seguir llegint