Deixar-ho córrer

Mentre escric això, Laura Borràs, com el dinosaure de Monterroso, encara continua allà. Potser quan es despertin aquest matí i s’animin, si ho fan, qui ho sap, a llegir aquestes línies, encara continuarà on era just avui, aquesta tarda de sol tebi i de núvols que creixen i es desfan sense cap ànim de pluja. La presidenta de Junts es manté ferma, rocosa, impassible en el seu lloc d’aparent puresa infinita, mentre el món gira i canvia. Borràs, no. No l’ha fet trontollar una sentència que confirma les seves males praxis al capdavant d’una institució pública ni tampoc la potser no tan pura consciència que mentre ella dirigia la simfonia parlamentària altres es veien obligats a deixar el càrrec. Borràs és diferent, l’últim, potser, exemplar d’un entestament que ha donat hores, dies, setmanes, mesos d’una alegria tristíssima a aquest país. La nostàlgia s’alimenta d’aquests cadàvers exquisits.

El món canvia, tot ho fa, de fet. Neix, creix, es desenvolupa i mor. Algunes coses ho fan a una velocitat vertiginosa, mentre d’altres recorren el seu cicle vital amb una lentitud exasperant. Però tot té el seu final, i acceptar la finitud inevitable és, almenys, una forma de salut i un camí per viure satisfactòriament la vida.

Amb tot, hi ha qui no acaba d’aprendre aquesta lliçó transmesa de generació en generació. Que hi ha un moment per continuar i un moment per deixar-ho. Un moment per lluitar i un per rendir-se. Cohèlet.

La política no és diferent de la vida. N’és una forma, si ho volen, o una expressió o una eina, però no és un cos estrany que tingui les seves pròpies lleis físiques. Està sotmesa a la mateixa norma del creixement i la decadència. Del temps que toca i del temps que deixa de ser útil. La utilitat, en aquest sentit, és una bona forma de mesura política. No quan se supedita a l’interès immediat, però sí quan ho fa a una necessitat més elevada. La política no és aliena als ritmes de la vida, tampoc quan convé deixar pas a allò nou que potser justificarà, en el futur, totes les coses que han passat abans, que havien de passar perquè fóssim on som avui.

Laura Borràs ha de deixar-ho. Ja és hora. No és inútil insistir que les institucions estan per damunt de qualsevol persona. És imprescindible. Creure-s’ho és la primera exigència per a qui ha estat la seva presidenta. Després d’ella en vindran d’altres i faran la seva feina i la faran, estiguin-ne ben segurs, encara millor. Per fer-ho pitjor sempre tindrem la memòria.

Subscriu-te per seguir llegint