Buscant la perfecció

Fa uns quants dies ens reuníem un grup d’amics per fer el que solen fer els amics quan es veuen en grup: riure, si és possible, menjar i explicar-nos algunes coses, que la majoria de les vegades solen ser premeditadament intranscendents. El que passa és que, de tant en tant, l’amistat també permet que deixem caure algunes inquietuds, suposo que amb la lleu esperança de trobar comprensió i consol en l’opinió dels altres.

Ens explicava un pare preocupat que el seu fill s’angoixava a l’institut perquè, pel que sembla, tenia por del fracàs de no fer les tasques prou bé. L’afany de perfeccionisme el tenallava i el fracàs públic l’havia sotmès a un creixent estrès.

La majoria dels que escoltaven aquell amic veien en l’actitud del noi una qualitat més que un defecte; és a dir, l’afany per fer les coses perfectes li atribuïa la condició d’un noi responsable que no es conforma a fer les coses bé, sinó que les vol fer perfectes, i això, que en la societat actual ens sembla una qualitat, a mi em sembla un error. Estimular la recerca de la perfecció com a única possibilitat d’èxit és discutible. Som imperfectes i el mer fet de ser-ho confirma que som membres de la raça humana. A ningú li agrada admetre les seves limitacions, però hi ha persones que no suporten la imperfecció, fer-ho els produeix una ansietat que es multiplica amb el pas del temps si no s’hi posa remei. Voler fer les coses el millor possible està bé, en part perquè públicament necessitem ser acceptats, però cadascú té els seus límits i ningú s’hauria d’exigir per sobre dels seus.

Quan sentim que no estem a l’altura que nosaltres ens imposem, llavors ens culpabilitzem, denigrant-nos interiorment, perquè ens desqualifiquem i, com a conseqüència, ens baixa l’autoestima i ens provoca el conflicte intern.

Vaig aconsellar al meu amic que li exposés que la perfecció no és necessària, molt al contrari del que opinaven alguns dels allà presents, que li suggerien persistir a arribar a la perfecció, perquè d’aquesta manera acabaria aconseguint-la. I jo vaig pensar: potser sí, però, a quin preu?

Subscriu-te per seguir llegint