Alarmant alerta climàtica

Malgrat les alertes ja molt alarmants, continuem fent com qui sent ploure. I tant de bo, de fet! La cosa ja és desassossegant, asseguren les conclusions del darrer informe sobre l’estat del clima a Europa publicat pel servei de canvi climàtic de Copernicus, el Programa d’Observació de la Terra de la Unió Europea. Segons aquestes (que poden recuperar amb més detall en l’edició d’ahir d’aquest diari), Europa occidental va elevar l’any passat el termòmetre uns deu graus per sobre de l’habitual en la temporada d’estiu. Els mars s’escalfen, els llacs es buiden, les glaceres del continent perden el gel. La conseqüència ja la veuen només mirant a l’entorn: camps secs. Els pagesos alerten que ja no és la collita el que perilla (en molts sectors es dona per perduda), sinó la supervivència dels arbres. La lletra de la cançó fa temps que sona, cada vegada a un ritme més intens, però encara no se senten reaccions entre la ciutadania prou d’acord amb la gravetat de l’amenaça.

Per adquirir una consciència del que suposava la pandèmia de la covid-19, que ha deixat prop de 7 milions de morts arreu del planeta, 120.000 dels quals a Espanya, 21.000 d’aquests a Catalunya, va caldre tancar-se a casa durant setmanes. Tot i les alarmes que sonaven a la Xina i molt més a prop, a Itàlia, la percepció que alguna cosa molt grossa ens estava caient a sobre no la vam tenir fins que l’estat d’alarma ens va tancar amb pany i clau, alterant profundament així la nostra quotidianitat.

En el cas de la crisi climàtica, ni tan sols l’evidència d’una sequera persistent (que els experts avisen que no cal considerar ja extraordinària), l’observació molt tangible que els paraigües ja han passat a ser un objecte obsolet, ajuden a crear un clima prou d’excepció perquè aflori la constància de la crisi en els nostres cervells acostumats a un dia a dia que sempre creiem inalterable. Amb la covid-19 tot es va capgirar, però, contràriament als estúpids eslògans que asseguraven que allò havia estat una lliçó inesborrable per a la resta de les nostres vides i que un canvi profund en la humanitat s’estava ja esdevenint, el cert és que l’emergència climàtica demostra que res ha estat així. De moment, només ens estranya que no plogui i també aquesta calor inusual per a un mes d’abril en què fa algunes dècades encara havíem de suportar nevades. Res ens treu de la letargia i de la nostàlgia d’un passat que ja no tornarà. Mentrestant, mirem al cel esperant que caiguin quatre gotes només per dir: «Ho veus? ja està».