Somnis artificials

S’han acabat els okupes! Amb tant habitatge social com diu Sánchez que es construirà amb fons europeus, i les desenes de milers de pisos que li rescabalarà a la Sareb després d’haver-los tingut encantats en espera de millors temps per a l’especulació, ningú no podrà justificar ara l’okupació il·legal d’un habitatge per manca d’oportunitats i preus de lloguer raonables. És paraula del líder socialista al Congrés dels Diputats escampada urbi et orbi pels mitjans de comunicació, i ja sabeu com les gasta aquest president quan s’hi posa. Ell i tots els seus. Als dirigents socialistes els ve de lluny, això de la grandiloqüència en època electoral. El 1980 va ser González qui va prometre 800.000 llocs de treball, justament el mateix nombre que ell mateix va reconèixer haver destruït durant el seu mandat. Després va ser Zapatero qui, per plantar cara a la crisi del totxo i dels bancs, també va prometre crear 800.000 llocs de treball (en el sector de les energies renovables), a més de repartir diners a mans foradades perquè els ajuntaments fessin obres per crear ocupació laboral. El rècord el va situar en els 4,5 milions d’aturats. El 2020, amb la crisi de la covid, Sánchez també va prometre 800.000 nous llocs de treball per pal·liar els 700.000 afectats pels ERTO i els 3,7 milions de persones sense feina, que encara malden per anar retallant. Sortosament, la xifra màgica dels 800.000 del que sigui no s’ha repetit ara amb la promesa dels pisos socials (no hauria colat, segurament), però no és menyspreable l’anunci dels 50.000 pisos de la Sareb alliberats i els 43.000 que s’ha tret del barret perquè siguin construïts o renovats amb 4.000 milions d’euros de fons europeus. Com deia al començament, amb una oferta tan generosa d’habitatge social s’haurà resolt el problema de tantes famílies que malviuen en condicions infrahumanes, i de tants joves que no es poden independitzar ni saben a qui votar en tantes eleccions com hi haurà abans d’acabar l’any. Somnis complerts, doncs, a diferència d’altres que els socialistes van veure com s’esvaïen, diguem-ne, per les circumstàncies del moment. Per exemple, l’entrada a l’OTAN, tot i el «no, d’entrada» que havia endolcit l’inicial «OTAN no»; o, a nivell local, els 125.000 habitants que convertirien Manresa en refugi per a directius i classe mitjana qualificada, capital del benestar, vaja. No va reeixir, però l’ànim socialista no s’acaba. I el votant, tampoc. En l’era del TikTok, el ChatGPT, les xarxes mentideres, la picabaralla, l’espectacle del Barça, etc., esbrinar la veracitat de les promeses fa molta mandra. El somni actual és que, en un futur immediat, la intel·ligència artificial decideixi a qui cal votar per acabar amb els problemes, al marge de la credibilitat de les promeses. I narinant.