Festes, batalles i dinasties

Diumenge passat, festa de Sant Jordi, patró de Catalunya i Dia del Llibre i de la Rosa, va ser com sempre una celebració extraordinària, una diada d’aquelles que ens fa sentir ciutadans d’un país civilitzat i culte. I que deixa ben sorpresos els estrangers que hagin tingut la sort de ser aquest dia a casa nostra. Llibres i roses, cultura i flors: una combinació magnífica que cada any es reprodueix, tant si fa bo com si plou, cosa que passa sovint, encara que no aconsegueixi mai de deslluir la festa. Aquest any –tot i que convé moltíssim que plogui– la meteorologia també va ser favorable i va permetre que la gent sortís per tot el país durant tot el dia, tal com es va notar prou a Manresa, amb el Passeig atapeït durant la jornada sencera. I una altra qüestió que cal destacar és la importància que té Sant Jordi de cara als llibres en català, perquè és un dels moments de l’any en què la venda de llibres d’autors del país i en la nostra llengua és més alta. Cal tenir en compte sempre que la fidelitat al català, a l’hora de parlar, escriure o llegir, no és una qüestió menor, sinó fonamental per a la continuïtat del català. Sense un bon gruix de lectors en català no hi hauria editorials que hi publiquessin i, per tant, perillaria una de les estructures bàsiques de qualsevol idioma.

Seguint amb qüestions que afecten el català, convé recordar que les pressions en contra no provenen només del Govern espanyol. Fa poc s’ha sabut, per exemple, que el batlle de la població rossellonesa d’Elna ha hagut de defensar-se davant del Tribunal Administratiu de Montpeller per haver permès –com altres tres batlles de la Catalunya del Nord– que en els plens municipals es pugui parlar en català. Ja veurem què decidirà aquell Tribunal, però el batlle d’Elna ha descrit perfectament la situació dient que no es tracta de defensar la llengua dels nostres avis, sinó d’anar a favor «de la que ha de ser la llengua dels nostres nets». I que si el tribunal emet una decisió en contra seu aniran si cal fins als tribunals europeus.

Cada 25 d’abril es recorda al País Valencià la batalla d’Almansa, el dia de l’any 1707 en què les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria van ser derrotades per les de Felip V i va començar l’ocupació borbònica del País Valencià, preludi de la de Catalunya, que va acabar amb la presa de Barcelona el 1714 i la de les Illes Balears el 1715. Uns fets històrics de fa més de tres-cents anys però dels quals encara en patim les conseqüències. De fet, la dinastia borbònica, tot i haver estat eliminada als pocs anys de la primera república (1873-74) i de la segona (1931-39) i durant tot el franquisme (1939-75), es va restablir després de la mort del dictador, com ell mateix havia decidit. Una mesura prevista per tal que la situació política es mantingués controlada pels mateixos estaments i grups de pressió que fins aleshores l’havien dominada. Però la realitat és que, com més temps ha anat passant, menys valoració pública ha obtingut la monarquia espanyola, fins al punt que el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), l’organisme estatal que fa els estudis d’opinió oficials, en una decisió gens democràtica ja no pregunta sobre la monarquia o la casa reial des de l’abril del 2015, perquè les darreres vegades que ho va fer, la valoració era sempre negativa. Un rebuig a la institució monàrquica, doncs, que segueix creixent tot i que s’intenti d’anar-lo amagant.