Manresa, quatre anys més del mateix?

La fantasia de veure per un forat espais que ens són inaccessibles em porta aquests dies a pensar com m’agradaria poder ser l’home invisible en les reunions dels partits on es forgen els programes electorals. I escoltar la seva pluja d’idees per definir les promeses amb què ens volen enlluernar. Observar com esmolen el magí per intentar ser els més originals o els que la diuen més grossa. I anotar-ho, per deixar constància de com n’és d’absurd tot plegat.

Soc dels que senten que «els seus» no es presenten. Els meus, en unes municipals, serien els del Partit de les Petites Coses. Redactarien el seu programa electoral defugint les vaguetats, la demagògia i els somnis de grandesa, i basarien la seva acció partint de les queixes que la gent expressa en les cartes al director. I també en les denúncies que plasmen a les xarxes, on la llibertat per expressar-se els permet ser encara més francs. Veurien que allà no demanen l’ampliació del Congost ni la urbanització del parc de Puigterrà ni un edifici «singular» a la Bonavista. I encara menys el soterrament d’un tram de via dels Catalans pressupostat en 60 milions d’euros. Es conformen amb coses tan senzilles com tenir més vàters públics o uns bancs que no siguin de disseny i on s’hi pugui seure. Demanen acabar amb tota la merda de la plaga de coloms que està arribant a límits desesperants. O supliquen mesures efectives per posar fi a la vergonya d’un establiment que ven alcohol tota la nit, i d’un bar musical proper, convertit en discoteca, que amarga el descans del veïnat. Objectius aparentment menors però que cap dels partits amb més possibilitats –si més no, a priori– inclou entre les seves promeses.

Els que han omplert Manresa de ciment diuen, sense ruboritzar-se, que faran «una ciutat verda». Molts insisteixen en la «capitalitat». Uns altres –amb amics que van d’artistes i esperen que l’Ajuntament els faci de mecenes amb espais i subvencions– parlen de la «cultura transformadora». I la majoria, no tots, reclamen, sobretot, que no «s’estigmatitzi» cap col·lectiu, que vol dir que allò que tots veiem ho continuem dient en veu baixa i mirant cap a una altra banda. D’entre els que han acordat aquest pacte de silenci, els més atrevits proposen «un pla de xoc contra la sensació d’inseguretat a Manresa». Ho fan intercalant la paraula «sensació» com si tot fossin manies de la gent, fixacions obsessives, nervis segurament. I així, amb aquest panorama tan desolador, encarrilem, temo, quatre anys més del mateix.