Manresa, 44 anys i cap alcaldessa

Més de la meitat dels municipis catalans no han tingut mai una alcaldessa, i Manresa n’és un. En quaranta-quatre anys de democràcia, sis homes i cap dona han presidit la corporació. Tampoc en períodes anteriors. Potser ja tocaria, oi?

Potser tocaria, però el cert és que als debats d’alcaldables hi hem vist set homes i dues dones. Amb Vox, absent d’aquestes trobades, serien tres. És curiós que se situen als extrems: la dreta més dreta i l’esquerra més a l’esquerra –comuns i cupaires. Continuen sent tres contra set, i la franja central del ventall l’ocupen homes.

No s’han publicat enquestes que ens ajudin a anticipar el veredicte de les urnes, i en un horitzó de pactes ens podem imaginar qualsevol combinació, però la probabilitat de «fer un Borgen» local amb els de Manresa en Comú o amb Fem Manresa és força reduïda. I la voxista només governaria la ciutat per decret de «su excelencia el ministro de la Gobernación» després d’una suspensió constitucional absoluta.

Una repetició dels últims resultats situaria als primers llocs Marc Aloy i Ramon Bacardit. Després vindrien Anjo Valentí, Roser Alegre i Andrés Rojo. Aquest darrer patirà la crisi de Ciudadanos, però no està clar a favor de qui. Tampoc sabem, ni sabrem fins diumenge, què faran Vila, Perramon i Javaloyes. Les incògnites són nombroses, però la feminitat de l’alcaldia se situa força avall en l’escala de probabilitats.

Podem trobar el consol dels babaus en l’extensió del mal a tot el país. La llei exigeix un percentatge mínim de cada sexe dins de cada llista, però no en el conjunt dels caps de llista. Com s’aplicaria tal norma? Amb un sorteig? Obligant els partits a l’alternança entre unes eleccions i les següents?

La veritable solució és a les mans dels electors. Anava a escriure «de les electores», però aquesta és una batalla per la justícia i ens convoca a tots. Si un cop més els hi deixem passar sense reaccionar, d’aquí a quatre anys tornarem a entonar el mateix lament.