La senyora Berta

Un dia, de ja fa més de vint anys, em vaig sorprendre de veure pel carrer un home d’una edat ben avançada agafat del bracet amb una noia que amb prou feines deuria arribar als trenta. Pels trets de la noia, clarament sud-americans, quedava descartat que fossin de família, i en un moment en què proliferaven aquells aparellaments intercontinentals no se’m va acudir que pogués ser una altra cosa. I em va impactar, seré ben franc. Poc temps després vaig veure una altra d’aquelles estampes, i al cap d’uns mesos, una altra, i una altra més... I va ser quan vaig baixar de la figuera i vaig entendre que aquelles estranyes parelles, encara que fossin de conveniència, no eren el que jo em pensava. Ara mateix la imatge d’un avi o una àvia acompanyats de bracet per noies sud-americanes s’ha convertit en una cosa quotidiana. I veus imatges de tot: des de les que et suggereixen la relació afable d’uns avis amb la seva neta, fins aquelles altres d’una noia amb cara de fàstic i absorta amb el mòbil, que amb l’altre braç sosté una iaia com si fos una crossa de carn i ossos. Res més que un estaquirot. En veus més d’una d’aquestes, i són les que tu no voldries mai per acompanyar algú que estimessis.

Com que de dones cuidadores n’hi ha de tota mena, igual com hi ha llauners o mecànics que recomanaries vivament a un amic i d’altres dels quals els previndries, les que valen de debò van buscades com un tresor i a les cases on treballen se les acaben estimant com si fossin de la família. Ho vaig comprovar aquesta setmana amb un detall que no era el primer cop que el veia. Va ser al funeral d’una veïna que ens va deixar als 95 anys, i al recordatori, després d’anomenar els familiars, s’hi llegia «junto con la Sra. Berta». La vaig veure després, la senyora Berta. Era allà, a la sortida, acompanyant les germanes mentre rebien el condol. I algú referint-se a ella em va dir «n’estan tan contentes d’aquesta dona i se l’estimen tant...»

No sé la història de la senyora Berta però me la puc imaginar. Es deu assemblar a la de tantes dones que han vingut de l’altre cantó de l’oceà, deixant enrere família i amics, de vegades també marit i fills, a guanyar-se la vida en condicions molt dures. La seva aportació a la nostra societat no es pot comptabilitzar només en termes de mà d’obra, i les persones que s’han hagut de refiar d’elles per assistir algun familiar ho saben prou bé. Les senyores Bertas que habiten entre nosaltres han vingut també a portar-nos el seu amor, i es mereixen rebre’n el mateix.